Crònica de "Converses de futur" / Chronicle of "Conversations about future"

Crònica de "Converses de futur"

Dimarts passat vaig assistir a la primera "Converses de futur", patrocinades per Banc Sabadell. Va ser una experiència molt interessant, que m'agradaria compartir amb vosaltres. És un recull de sensacions viscudes, frases escoltades i accions observades mentre era allà. Espero que us faci pensar, i gaudiu d'aquesta crònica de la conversa entre Dídac Lee i Toni Segarra tant com jo ho vaig fer.


19:00 - Hora de la cita, al Convent dels Àngels de Barcelona.

19:02 - Arribo al lloc, patint per fer tard (què em passa a mi, que no vull fer mai tard?). M'adono que no porto els candaus de la bicicleta. Resignat, penso que el millor és tornar a casa, per no arriscar-me a perdre el meu mitjà de transport.

19:03 - Decideixo preguntar al vigilant de l'entrada si puc deixar la bicicleta en algun lloc. Descobreixo la gran predisposició i amabilitat d'aquell senyor, que de seguida troba la solució. Em vigilaran la bicicleta perquè pugui assistir a l'acte. Els estels -i els homes de gris- estan alineats. Gràcies!

19:05 - Control d'entrada amb Ipad. La sessió promet. I guarda-roba de franc. Molta gent. Això és un bar? per què tantes ampolles de gin?

19:15 - He comprovat que les begudes són, també, de franc. Em prendria un gintònic de Seagram's, tal com recomana el meu amic Fernando, però fa 3 mesos que l'entrenament per la marató i l'alcohol són incompatibles; demano una tònica. Dec ser l'únic. Les copes-baló són a les mans de gairebé tothom.

19:16 - Faig una ronda per la sala i tasto tots els aperitius que hi ha (el que hagi de venir, que m'enganxi amb la panxa plena). Veig unes taules amb quaderns i llapis per fer anotacions. N'agafo un, i em quedo amb les ganes d'agafar-ne més per fer un regal als meus fills.

19:25 - Sense bateria al mòbil. L'oportunitat perfecta per escoltar i mirar. També dec ser l'únic que mira al voltant. Som en una església, d'estil gòtic, però a tothom sembla que li és igual.

19:30 - Comença la conversa: els dos protagonistes, a la zona de l'altar. Els altres, asseguts en cubs, a la zona dels fidels. Gent dreta al darrere, i alguns cubs buits. 

19:31 - Començo a anotar frases que van dient els dos protagonistes, i ja no pararé de fer-ho durant tota l'estona. Quan una frase m'arriba, l'anoto literalment:
   "Estudia algo que no sirva para nada, y así tendrás que emprender" (Toni Segarra)
   "O eres diferente, o eres barato" (Guy Kawasaki)
   "Muchas veces no soy consciente de estar trabajando" (Toni Segarra)
   "Quien encuentra un trabajo que le apasiona, no vuelve a trabajar en su vida" (Confuci)
   "¿Cuánto tiempo dedicamos a buscar las vocaciones?" (Dídac Lee)
   "Emprendedor: transforma una idea en una realidad, asumiendo un riesgo" (Dídac Lee)
   "En según qué clases, el que debería tomar medicación es el que presta atención" (Toni Segarra)
   "Las carreras de Humanidades proporcionan perspectiva" (Toni Segarra)
   "Si no hubiera habido la prueba y error, jamás habría encontrado una vocación" (Dídac Lee)
   "¡No tenemos una sola vocación! Por tanto, no es tan difícil encontrar una" (Toni Segarra)
   "Ideas, las hay a montones. Y, si no tienes ideas, copia" (Toni Segarra)
   "Lo primero que comunica es el producto" (Toni Segarra)
   "La paternidad de la idea da igual" (Toni Segarra)
   "Al final, es un tema de ejecución de la idea" (Dídac Lee)
   "Uno de los motivos por los que fundé la empresa fue porque encontré a mi socio. Somos compatibles y complementarios" (Toni Segarra; però podria haver estat una frase meva, quan penso en IAMES i en Toni Cuminal)
   "Si vas sol, aniràs ràpid; si vas acompanyat, arribaràs lluny. I, si vas acompanyat de qui pot anar sol, arribaràs lluny ràpidament" (Dídac Lee)
   "Un projecte ha de ser Gran, Il·lusionant i Rentable" (Dídac Lee. L'acrònim em fa pensar que, perquè un projecte funcioni, ha de suposar un GIR)
   "Ya no vivimos en un mundo de Sota, Caballo y Rey. Hay que dejar de tratar de conservar los antiguos esquemas" (Toni Segarra)
   "Te vas a tener que dedicar 10.000 horas. Más vale que las quieras trabajar" (Toni Segarra)
   "Se aprende imitando" (Toni Segarra)
   "Be water, my friend. Una frase que contiene la esencia del emprendedor: la adaptación" (Bruce Lee & Dídac Lee)

20:30 - S'acaba la sessió, i tinc la sort de ser el primer en recollir la jaqueta del guarda-roba. Recullo la bici, agraeixo la feina al vigilant de la porta (diria que s'ha sorprès de l'encaixada de mans), i torno cap a casa després de prendre'm la segona tònica i fer una ronda de comiat als canapès.


Quina frase us ha arribat més? Quina frase afegiríeu? Espero els teus comentaris...


-----------------------------------------------------------------------------------
 Chronicle of "Conversations about future"

Last Tuesday I attended the first "Conversations about future", sponsored by Banc Sabadell . It was a very interesting experience that I would like to share with you .I hope you enjoy this chronicle of the conversation between Dídac Lee and Toni Segarra as much as I did .


19:00 - Time of the event , at The Angels' Convent, downtown Barcelona.

19:02 - I arrive at the place. It's two minutes late (why I don't like being late?). I realize I forgot the bicycle locks. I think it 's best to go home, because the risk of losing my bike is too high.

19:03 - I decide to ask the security guard if I can check the bike somewhere. I Discover the great willingness and kindness of that gentleman, who immediately comes up with a solution. My bike will watched by a guard during the meeting, so I can attend it. It looks like stars -and the men in grey- are aligned. Thank you!

19:05 - Check in control with iPad. Wow. And wardrobe for free. thumbs up!. Lots of people. Hey, is that a bar? and it's plenty of Gin bottles.

19:15 - I've found that drinks are also for free. I'd like to order a Seagram 's gintonic, as recommended by my friend Fernando, but 3 months training for the marathon and alcohol are incompatible, so I order tonic water. I must be the only one. The balloon - glasses are in the hands of almost everyone .

19:16 - I walk around and taste all the snacks there. I see a table with notebooks and pencils and pick one of each. I'd like to take some more as a gift for my children, but I dare not.

19:25 - My smartphone's battery is 0%. It's the perfect opportunity to listen and watch. Again, I must be the only one looking around  We are in Gothic church, but it seems that nobody cares.

19:30 - The conversation starts. The two players in the area of the altar. The rest of us, sitting on stools. Some people is standing up, though there are some free stools.

19:31 - I start writing down sentences that the two protagonists are saying. Everytime a phrase touches me, I write it down:
   "You must study something that is useless , so you'll have to be an entrepreneur" (Toni Segarra)
   "You are either different, or cheap" (Guy Kawasaki )
   "Sometimes I don't notice I am actually working" (Toni Segarra)
   "He who finds a job that excites him, does not return to work on his life" (Confucius)
   "How long do we spend looking for a passion?" (Dídac Lee)
   "Entrepreneur: someone transforming an idea into a reality, by undertaking some risks" (Dídac Lee)
   "In some lectures, those who need medication are the ones that are actually attending them"(Toni Segarra)
   "The study of Humanities provides perspective" (Toni Segarra)
   "If there had been no trial&error, I would never have found a passion" (Dídac Lee)
   "We do not have a single passion! Therefore, it is not so difficult to find one" (Toni Segarra)
   "It's plenty of oideas everywhere. And, if you have no ideas, just copy" (Toni Segarra)
   "Your product is the main source of communication" (Toni Segarra)
   "Ownership of an idea does not matter" (Toni Segarra)
   "At the end of the day, it is a matter of implementing the idea" (Dídac Lee)
   "One of the reasons why I founded the company was because I met my partner. We are compatible and complementary" (Toni Segarra, but it could have been my sentence, thinking of IAMES and Toni Cuminal)
   " If you go alone you'll go fast; if you don't, you'll arrive far away. And if you are surrounded by people that can go on their own, you'll arrive farther and faster" (Dídac Lee)
   "A project must be Big, Exciting and Profitable" (Dídac Lee. Acronym for these words is the Catalan word for TWIST, which is something that every project must make)
   " We no longer live in a certain world. We all should stop trying to preserve old patterns" (Toni Segarra)
   "You're going to have to spend 10,000 hours working. You better love that work" (Toni Segarra)
   "People learn by imitating" (Toni Segarra)
   "Be water, my friend. A phrase that contains the essence of entrepreneurship: adaptation" (Bruce Lee & Dídac Lee)

20:30 - Session ends, and I am lucky to be the first in the line for the wardrobe. Take my bike, thank the guardian (is he surprised about the handshake?), and go back home after a second tonic water and some extra snacks.



What is your favourite sentence? How do you feel about that? I welcome your comments ...

Por / Fear

Por

(Avui un post curtet, perquè em fa por allargar-me massa i que vosaltres, avorrits, deixeu de llegir-me)

Ahir estava dinant amb us vells amics. Feia molt de temps que no els veia, i el vi i la sobretaula es van allargar fins el vespre. Un plaer.

La conversa va girar, en molts moments, al voltant de la por. Estem tots vivint moments de canvi, d'incertesa davant del futur. Laboralment, no sabem què passarà demà. I fora de la feina, tampoc.

 

Identificar la por, no ja ens els altres (cosa fàcil!) sinó també en nosaltres mateixos (molt més difícil), pot ser dolorós i generar-nos rebuig, però és el primer pas per acceptar que podem millorar, que la nostra situació actual no és tan bona com volem creure, i que més enllà també hi ha vida. Només cal sortir del nostre raconet còmode.

Quin és el vostre raconet, allà d'on no us voleu moure per por al que hi ha més enllà?  Podeu deixar els vostres comentaris.

(Gràcies, Celeste, per la foto)

----------------------------------------------------------------------------------------------

Fear

(Today, a short post, because I'm scared that you get bored and stop reading it)

Yesterday I was having lunch with some old friends. It's been a long time since the last time we met, so wine and conversation lasted until evening. Pleasure.

Conversation was mainly about fear. We are all living times of change; times of uncertainty about the future. Uncertainty in our jobs, and out of them.

Identifying our fears, the ones that are hidden behind our happy face (which is much more harder) can be painful, but it's the first step to accept that we can improve, that our current situation is not as good as we pretend, and that there is life outside. We only need to go out of our comfortable nook.

What is your safety zone, your comfort box? Are you scared of moving off it?

You can leave your comments. 

Comuniquem / we are not ready for communication

Comuniquem

El primer que sobta d'aquest post d'avui és la diferència aparent entre el títol en català i la seva traducció a l'anglès, que diu "no estem a punt per a la comunicació". Aparent? potser no tant...

Fa dies que escolto la ràdio als matins. Com sempre, els tertulians discutien i, més que un debat o una tertúlia, allò era una olla de grills. No es posaven d'acord en res, excepte en una cosa: els "altres" tenen un problema de comunicació.

Els partits polítics no canvien d'opinió, ni es contradiuen; només tenen un problema de comunicació. A can Barça no hi passa res d'especial; només és un problema de comunicació. Els tertulians -cadascun d'ells- tenen la raó, i els altres estan equivocats; i, si no són capaços de fer descobrir la veritat en l'altre, és perquè tenen un problema de comunicació. I la solució passa, segons tots, per comunicar, comunicar, i comunicar. 

Doncs, efectivament, el problema és comunicar. Que sempre comuniquem. Quan telefones perquè vols parlar amb una persona, o amb una entitat, i l'altra està ocupada parlant, comunica. Tu voldries parlar-hi, establir converses, però l'altre comunica. Està parlant. I no t'hi pots adreçar, explicar-li res. Ni tan sols pots escoltar-lo, perquè comunica. I, quan algú comunica, ja se sap que no hi ha diàleg possible. Hi ha alguna entitat que tingui un responsable de dialogar, un responsable d'escoltar? No ho sé, però és possible que hi hagi un responsable de comunicar.

I així anem fent. Els partits polítics (que, segons la llei, ens representen a les institucions democràtiques), comuniquen dia sí i dia també. Els tertulians, presumptes experts en l'art del diàleg i el debat, comuniquen. Els blogaires comuniquem, impacients per publicar coses que no interessen a ningú.

I potser un dia, de cop i volta, els partits polítics pengin el telèfon, callin, i decideixin començar a escoltar. Potser s'adonin que el món ha canviat. Que ja no els truquen, perquè ens hem acostumat a construir, a treballar i a tirar endavant, sense ells. Potser ja no comuniquin, però a ningú no li interessarà. Ja ningú se'ls escoltarà, com ningú s'escoltarà ja els tertulians de sempre, que encara segueixen pensant que és millor qui crida més, qui interromp més, qui "s'aguanta" més estona mentre parla l'altre, només per poder-li dir "ara calla tu, que jo he callat", com si callar i escoltar fossin sinònims... 

Per sort, moltes persones ja fa temps que van descobrir que escoltant l'altre és com s'aprèn a pensar. Saben que, a partir de les mateixes dades objectives, es pot arribar a opinions totalment contraposades. Saben que no cal vèncer ni convèncer ningú. Saben que no existeix LA veritat, sinó diverses interpretacions dels mateixos fenòmens. I tiren endavant malgrat que, al seu voltant, hi ha un excés de comunicació.

Ets tu una d'aquestes persones? què en penses? tu comuniques? a tu et comuniquen? Estaré encantat de llegir els teus comentaris! Prometo no comunicar.

---------------------------------------

We are not ready for communication

It's shocking to read the apparent differences between Catalan and English titles for this post. The first one says "we do communicate" while the English version is the opposite. Nevertheless, the Catalan verb "comunicar" has, at least, two different meanings: "to communicate" and "the phone line is busy, so I cannot contact the other person", that is "the other part is not ready for communication". Tricky word, indeed.

Have you ever experienced disappointment when trying to call someone and hearing that "busy line" signal? you want to talk, you want to listen, and you, simply, can not. The other person -or institution- is talking to another one; and, since it talks, it cannot talk nor listen to you...

Sometimes I have the same feeling when politics come to my mind. Political parties (which, according to Spanish law, represent me in democratic institutions) are so busy talking, that the line is busy for me. I can't just listen to them, I can't just talk to them, because I am sure they will not listen to me. If I shout maybe they will hear me, but I want to be listened, not just heard. 

Sometimes I have the same feeling when I listen to the radio: It's plenty of experts discussing about everything, but each of them is so concentrated in the art of talking that becomes unreachable; nobody can talk to them, nobody can listen to them. At the end, those experts speak to anybody else than themselves.

Sometimes I have the same feeling when I write this blog: I talk/write about something but I don't leave space for others to talk/write, so at the end I blog for myself. At least nobody is paying me for doing that...

And maybe one day political parties hang up the phone, shut up and decide to start listening to people. Maybe then, they will realize that the world has changed. People will no longer call them because, after all, people can get used to build, to work and to move forward without them. Perhaps people will end trying to communicate to commentators, specially to those that assume that "to listen" and "not to talk" are synonyms...

Fortunately, many people have long since discovered that listening to each other is the best way we learn to think. Many people know that same objective data, can lead to completely opposite opinions. They know that THE truth doesn't exist, but different interpretations of the same phenomena. And they carry on, in spite of so many busy phone lines.


Are you one of those people? What do you think? Do you keep busy phone lines for others? I will be glad to read your comments! I promise to hold an open communication line.

Acceptació / Acceptance

Imaginem un porter de futbol que es queixa perquè els davanters de l'equip contrari xuten amb molta potència i control. Tindria l'excusa perfecta per justificar els gols que encaixés. "És que són massa bons per a mi; jo no hi puc fer res".

Imaginem ara el mateix porter, davant dels mateixos davanters, que decideix llançar-se a aturar tot el que pugui aturar. Ja ha fet el primer pas, que és acceptar la realitat i respondre-hi.

Què passa si els davanters marquen molts gols? El porter pot decidir que ha fracassat, que no serveix per a això. Que no hi ha res a fer. Però també pot acceptar que, en aquesta ocasió, els altres han estat superiors, i que repassarà el vídeo del partit per aprendre'n un mica més. Potser llavors s'adoni que ha fet algunes bones aturades, un parell d'estirades que ni ell mateix creia que podria fer. Potser s'adona que la cosa hagués pogut anar molt pitjor i que, sobretot,  la següent anirà millor.

Acceptar no significa necessàriament quedar-nos quiets, sense fer-hi res. Acceptar és alliberar-nos del victimisme que genera pensar que tot és culpa de l'altre. Acceptar és el primer pas per donar resposta al que ens passa. Acceptar no és només "tolerar", "aguantar-se".

Des de l'acceptació trobem dins nostre les habilitats per respondre al que ens passa. Som "respons-hàbils". Som responsables. Que és, d'alguna manera, el contrari de ser víctimes. Des de l'acceptació es construeix la responsabilitat.

El porter responsable diu "com que m'enfronto als millors davanters, estaré atent a tots els seus moviments". El porter víctima només es pregunta "per què sempre m'ha de tocar a mi enfrontar-me als millors?", mentre la pilota va entrant una vegada i una altra.

-------------------------------------------------------------------------

Imagine a goalkeeper who complains because forwards make strong and accurate shoots. He would have an excuse to justify the goals. "they are too good for me; I can't do anything"

Now imagine that the same goalkeeper, facing the same forwards, decides to do his job and try to stop every shoot . In this case, he has made the first step, which is to accept the reality and respond to it .

What if the forwards score many goals? The goalkeeper may decide that he has failed, that he is unable to do his job. There is nothing to do. But he can also accept that, on this occasion, they were better, and that he will see the video of the game to learn something else. Maybe then he realizes he has made ​​some good blocks indeed. Maybe he realizes that things could have been much worse and that next game will be better.

Acceptance does not necessarily mean to stay still, without doing anything . Acceptance is to get rid of the victimism that lies under the assumption that "it is others' fault". It is the first step to give a response to whatever happen. It is not just "tolerate".

After acceptance we are ready to find inside ourselves the abilities to respond to what happens. We become "response-ables". We are responsible. Which is, somehow, the opposite of being a victim. Acceptance is the foundation of responsibility.


The responsible goalkeeper says "since I am facing the best forwards, I will be attentive to their every move". The victim goalkeeper asks one question all the time: "Why do I always have to face the best ones?" and, meanwhile, the ball goes into the goal again and again.

Bé o malament / Good or wrong

9:30 am. El centre de Barcelona es desperta, els botiguers van arribant. Jo m'ho miro desde l'Starbucks. Des de dins però, alhora, des de fora. Com si no anés amb mi. És divendres, ahir va ser un dia llarg i demà no hi ha escola. Divendres, un moment de pausa. Carpe diem.

El món gira i avui he decidit aturar-me una estoneta. Cafè i jo. I els pensaments que corren.

Ahir vaig estar parlant de coaching en una escola (el que semblava impossible comença a fer-se realitat) i en un moment vam parlar del que està bé, del que està malament, i de les capacitats dels adolescents per disingir una cosa de l'altra. La qüestió principal, però, és qui decideix el que està bé i el que no, i quina legitimitat donem a les opinions dels adolescents sobre el que està bé i el que no...
Quan un adolescent declara "vull ser enginyer", per exemple, com ens sentim? I si ens diu "vull ser miner"? les nostres emocions són les mateixes? quines opinions ens vénen al cap sobre què està bé i què no?
Estaré encantat de llegir les vostres opinions mentre acabo el cafè i, jo també, em preparo per començar el dia
------------------------------
9:30 am. Dowtown Barcelona is waking up, stores are opening. I see it from Starbucks, but I'm not involved in this process. It's friday, I had a long day yesterday, and tomorrow schools will be closed.

Friday, a day off. Carpe diem.
The world is moving fast, but now I have stopped. Just coffew and myself. And some thoughts coming.

Yesterday I was talking about coaching at a school (it seemed impossible, but it's becoming a reality) and at a given moment we talked about good and evil, and the capacity of a teenager to distinguish both of them. Nevertheless, the main subject is who decides what is good and what is wrong, and the degree of legitimacy that we give to teenagers' opinions about this.
How do we feel when a teenager says, for example, "I'm gonna be an engineer"? What about "I'm gonna be a miner"? Do we have the same feelings? what comes into our minds about what is good and what is wrong?
I'll be glad to read your opinions while finishing my coffee and, me too, get ready to start a new day.

Tornem-hi / Once again

El temps ens diu que encara és estiu, però ja estem ficats de ple a la tardor. S'han acabat les vacances. Aviat començaran les escoles, les activitats extraescolars, el llevar-se a l'hora que el despertador vulgui, quan encara és negra nit.

El cicle recomença, i ens hi anem acostumant. I sembla que "ens toca".

Segur?

Ens va molt bé la rutina, perquè ens estalvia de pensar possibles alternatives. I així anem fent, mig adormides les emocions, no fos cas que perdéssim el que tenim...
Què podríem fer, de diferent? Quines coses volem –realment– fer, però no ens acabem de decidir i diem que "no podem", quan en realitat "no ens atrevim"?
Potser només es tracta d'adonar-se que sempre triem, que tenim nosaltres el control, i que som els que decidim posar l'hora del despertador. Ho fem perquè volem, i ho fem si volem. Hi ha alternatives.

Si les alternatives no ens agraden, aleshores ja sabem que fem el que més ens agrada. Ja no és "he de tornar a treballar", sinó "vull tornar a treballar, perquè..." (i aquí cadascú que hi afegeixi el que aconsegueix anant a treballar)


Què us fa llevar, realment, quan encara és negra nit? Només el despertador? 

Voleu compartir les vostres respostes?

(PD ningú va dir que treballar fos fàcil, ni que a les 6 del matí és obligat estar ple a vessar de felicitat, però saber que estàs fent el que vols ajuda a abandonar els llençols calentons)

--------------------------------------

The weather says it's still summer, but our routine says it's autumn already. Summer holidays are over. Children will go back to school, extracurricular activities are about to start, and all of us will wake up when the alarm clock decides to; when it's still dark night.

The cycle begins once more, and we are getting used to it. And it looks like "we have to."

Sure?

We feel comfortable living in a daily routine, because it keeps us away from thinking new possibilities. And days go by, our emotions asleep, trying not to lose what we have...
Could we do anything different? What kind of things do we –actually– want to do, but we just doubt, so we say "I can't"? Maybe we should say "I do not dare".
Maybe it's just about realizing that we can choose; we have the control; we decide the time the alarm clock will sound. And we do it because we want to. And of course, it's plenty of different options out there.

If we don't like the rest of alternatives, then we know that we are actually doing what we like. It is not "I have to go back to work" anymore, but "I want to return to work because ..." (and the rest is just the objectives you pursue by going to work)


What makes you wake up when it's still dark night? Only the alarm clock?

Want to share your answers?

(PS I'm not saying working is easy. You don't have to be the happiest person in the world at 6 a.m., but knowing that waking up is just what you want to do is a good help to leave those warm blankets behind)

Què tenen d'especial? What's so special?

(Avui publico només en anglès; era una promesa. El proper ja tornarà a ser en els dos idiomes. Disculpeu-me. Qui vulgui, pot posar la versió catalana als comentaris)

-------------------------------

Friends. What's de definition of this word? I don't know it, but I know who is in the list and who is not. I have some old friends, some recent friends, and even some former friends. How could I come with a single definition for all of them?

A friend touches my hearth. I am willing to cheer a drink with my friends in a wedding, but definitely I will not take the first step to cheer with someone who is not a friend of mine.

I really enjoy when a friend of mine is having fun, and I feel sorry when I am having more fun than my friends. But I know that being friends means my friends will enjoy when I'm having fun. 

I can show every single version of myself when I am with friends. If you are not a friend of mine, maybe I will only show one or two faces, the most polite ones, the most "social" ones, but not the entire myself.

I can say who is a friend of mine, who is going to be a friend of mine, and who is not. But I am not able to give a definition of the word "friend"...

Could you give one? What's ypur definition of "friend"?

Fa calor. És estiu.
Miro el blog i m'adono que fa gairebé dos mesos que no escric. I em sorprenc a mi mateix diente-me "el temps passa volant", com si fos el meu pare...

En 50 dies han passat moltes coses. Ha estat una successió de fets i de sentiments que han passat per davant del blog. No he parat.
Al meu voltant tot ha passat, també, molt ràpid: operacions i càncers de persones properes, reformes a casa, feines que vénen i feines que se'n van, vacances, una mort ben propera… i jo amb la sensació que m'agradaria controlar més el temps, que necessito parar.

I, de cop, aprofitant un moment de tranquil·litat, m'adono que he estat transmetent al meu voltant una sensació d'infelicitat, com si el que faig no m'agradés... Res més lluny de la realitat!!! estic encantat amb la vida que he triat, amb el projecte personal i professional que vaig construint, i amb les persones que tinc al costat en aquest viatge. Per això em va saber greu adonar-me que, de fet, només els parlava del que no va bé, aquell detallet que no quadra, sense compartir la felicitat.

Fa calor, i de vegades penso que l'estiu no hauria d'existir. Però, sense aquell moment de pausa, potser jo encara estaria queixant-me de quanta feina tinc, i de que no puc descansar, perquè no hauria tingut un moment per aturar-me i per adonar-me que, en efecte, tinc moltíssima sort de ser tant feliç, envoltat de les persones que més estimo. I en moments de tristor cmo aquest, quan notem la mort de ben aprop, és quan em proposo de totes totes aportar serenitat i pau.

Què compartiu, vosaltres, amb els que més estimeu? queixes? reclamacions? Alegries?

------------------------------------------------------------------------------------

(I'm sorry. Today, no English version. It's too hot in the Summer, and too late in the night. But next post will be available only in English. I promise)

La Maria em llegeix! / Maria reads me!

La Maria em llegeix!

Hi ha moments que marquen un abans i un després. De cop, el món canvia. I tot té un altre color. Porto una època amb molts d'aquests moments, i cadascun se'm queda gravat durant un temps, com una petita arrugueta de felicitat. I m'agrada buscar-los, aquests moments. I trobar-los.

La Maria ha llegit un parell d'entrades del meu blog, i quan ho he sabut ha estat un d'aquests moments: hi ha algú que no em coneix, que només havia sentit el meu nom, i que ha trobat el moment per interessar-se pel que dic!!!

No coneixia la Maria, ni la majoria de les persones amb qui he compartit una estona de conversa, però m'he sentit com si fos part d'aquell grup des de molt abans. persones que han dedicat el seu temps a estar amb mi, per parlar de coaching. Brutal.

La Maria em llegeix. Potser ha estat només un cop, potser no hi haurà una segona vegada, però aquest blog ja ha valgut la pena, perquè una persona desconeguda li ha fet un cop d'ull.

Gràcies, Maria. Gràcies a totes. Ens retrobarem ben aviat...
----------------------------------------------------------------------------------------
Maria reads me!

There are some moments in my life that make the difference. Suddenly, the world changes. And everything's brighter. I've been through some of these moments, recently, and each of them is stored in my soul, as a wrinkle of happiness. I like to look for these moments. And to find them.

Maria has read my blog, and when she's told me it's been one of these moments: there's someone out there, someone who only knows my name, someone who has found some time to spend on my blog!!!

I met Maria this afternoon for the very first time, as many of the rest. We all have shared a nice conversation, and it has been like a meeting of old friends. Those people have spent their time just to be with me, just to talk about coaching. Terrific.

Maria reads me. Perhaps it's been only once, maybe it won't be twice, but this blog is worthy, because a person I didn't know has read something in it.

Thanks, Maria. Thank you everyone. See you soon...

Podem opinar? / Can we give our opinion?

El govern de Catalunya vol preguntar oficialment l'opinió dels catalans sobre el futur polític d'aquest territori. En particular, es pretén saber l'opinió dels catalans sobre la pregunta: "Vol que Catalunya sigui un Estat d'Europa?"; és a dir: "Vol que Catalunya sigui, a la pràctica, independent del Regne d'Espanya?" 

I jo em pregunto: els catalans tenim dret a opinar sobre aquesta qüestió? El govern de Catalunya pot preguntar?

Catalunya, actualment, forma part del Regne d'Espanya, que és un Estat democràtic. Atenent a la definició de democràcia que en fan la Wikipedia i el diccionari de la RAE, per exemple, queda clar que el Regne d'Espanya és favorable a la intervenció del poble en el govern. O sigui, tot el que representi intervenció del poble en el govern serà afavorit pel Regne d'Espanya. Per exemple, que el poble es pronuncïi oficialment sobre si una part del territori pot deixar de formar-ne part.

El govern de Catalunya, com a entitat democràtica que és, ja ha dit que vol afavorir que els catalans opinin sobre aquesta qüestió, organitzant una consulta oficial; el problema és que, fins ara, el govern del Regne d'Espanya encara no ha mostrat com afavorirà aquest proces d'intervenció del poble en el govern.

Està clar que el Regne d'Espanya és un Estat democràtic. Potser cal que la consulta s'extengui a tot Espanya, i no només a Catalunya, ja que la presa de decisions del govern del Regne d'Espanya respon a la voluntat col·lectiva dels espanyols, però la voluntat dels governs democràtics d'afavorir que el poble intervingui és inequívoca en democràcia.

I, l'endemà de la pregunta oficial, un cop coneguts els resultats, estarem tots en la millor disposició per decidir el present i el futur del Regne d'Espanya i de les nacions que en formen part (de moment).

------------------------------------------------------------------------------------


The government of Catalonia wants to officially ask the opinion of the Catalans on the political future of that territory. In particular, it seeks to know the opinion of the Catalans on the question: "Do you want Catalonia to be a European state?" i.e: "Do you want Catalonia  to be, in practice, independent of the Kingdom of Spain?"

And I wonder: Can Catalans give their opinion on this issue? Can The government of Catalonia make the question?

Catalonia is nowadays a part of the Kingdom of Spain, a democratic country. Looking at the definition of democracy in Wikipedia and the dictionary of the Royal Spanish Academy, for example, it is clear that the Kingdom of Spain is favorable to the participation of the people in government affairs. Therefore, everything that means a way of helping people to participate  in government affairs, will be supported by the Kingdom of Spain. For example, people officially answering a question about the secession of a part of Spain.

The government of Catalonia, since it is a democratic entity, has already said it wants to ensure that the Catalans will give their opinion about this issue, organizing an official inquiry; the problem is that, until now, the government of the Kingdom of Spain has not yet shown how to promote this process of participation of the people in government.

It is clear that the Kingdom of Spain is a democratic country. Perhaps it is necessary to extend the inquiry to the whole Spain, and not just in Catalonia, since the government actions have to reflect the collective will of the citizens of Spain, but the willingness of democratic governments to encourage the participation of people is out of doubt.

And the day after the official inquiry is answered, once the results are known, we will be ready to take the best decisions about the present and the future of the Kingdom of Spain and the nations that are part of it (up to now).

Tots hi guanyem / win-win

El meu soci a l'aventura IAMES em comenta la notícia que el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya considerarà oficialment, a partir de demà, l'especialitat de Psicòleg-Coach. És una molt bona notícia, perquè finalment es dóna oficialitat a una certificació, la de Coach, que fins ara estava mancada de regulació.

Els requisits per ser Psicòleg-Coach són dos: ser psicòleg, i ser coach. Òbviament. I què vol dir ser psicòleg? doncs estar oficialment graduat en psicologia. I què significa ser coach? doncs estar acreditat com a tal per l'AECOP o la ICF.

O sigui, que finalment es reconeix que els estudis acreditats per una d'aquestes dues associacions internacionals donen dret al reconeixement oficial com a Coach. Tenir un títol oficial no sempre és garantia d'excel·lència professional, però està clar que el punt de partida és diferent.

Segons el Col·legi de psicòlegs, el coaching parteix de la psicologia (i d'aquí la inclusió d'aquesta especialitat) però no s'adreça necessàriament a pacients que necessitin tractament psicològic, sinó que va més enllà.

Penso que la psicologia és un bon complement del coaching -i a l'inrevés-, sempre i quan quedi clara la distinció entre els pacients (és a dir, els que necessiten tractament psicològic) i els "im-pacients" (és a dir, les persones sanes que tenen pressa per obtenir millors resultats)

Entretant, jo només espero seguir aprenent a fer bé la meva feina. En què et puc ajudar?

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

My partner at IAMES has told me that the College of Psychologists of Catalonia will consider as official a new specialty: Psychologist-Coach. It is good news, because it finally gives an official certification, Coach, which lacked regulation.

There will be two requirements for becoming a Psychologist-Coach: to be a Psychologist, and to be a Coach. Obviously. And what does it mean to be a Psychologist? Just to be officially a graduate in Psychology. And what does it mean to be Coach? Just to be accredited as such by the AECOP or the ICF.

So, the College finally acknowledges that studies accredited by one of those two associations lead to official recognition as a Coach. Holding an official degree is not always a guarantee of professional excellence, but it is clear that the starting point is different.

According to the College, Coaching stems from Psychology (hence the inclusion of this field as a Psychology-related specialty) but it is not necessarily intended for patients who need Psychological treatment; it goes beyond.

I think that Psychology is a good complement of Coaching, and vice versa, as long as it is clear the distinction between patients (i.e. the ones who need psychological treatment) and "im-patients" (i.e. the healthy ones that are willing to achieve better results)

Meanwhile, I only hope to keep learning to do my job. How can I help you?

Sempre triem / We always choose

M'estic llegint un llibre de comunicació no violenta de Marshall Rosenberg. Molt revelador. Cap al final, després d'adonar-me que em falta molt per aprendre, l'autor em regala una nova lliçó, aquest cop en forma d'exercici:

1. Fes una llista de tot el que "has de fer", per obligació, perquè sí, perquè no hi ha mes remei. (per exemple, "he d'escriure al blog", "m'he de llevar d'hora")
2. Canvia tots els inicis de la llista per "jo trio" (per exemple, "jo trio escriure al blog", "jo trio llevar-me d'hora")
3. Afegeix a cada element la continuació "perquè vull..." (per exemple "jo trio escriure al blog perquè compartir el que penso", "jo trio llevar-me d'hora perquè vull preparar un bon esmorzar a la família")

Aquest exercici m'ha reconnectat amb una creença que tinc, i que m'ajuda a seguir endavant: SEMPRE TRIEM. No hi ha obligacions, sinó compromisos.

De tant en tant, em sembla que tinc obligacions per complir, que jo no hi puc fer res, que tot em ve de fora. La culpa, de la crisi; de la societat. Dels altres. Però quan m'adono que puc triar (per exemple, "jo trio deixar d'escriure al blog perquè vull quedar-me els pensaments per a mi sol", "jo trio llevar-me a migdia perquè vull viure intensament la nit"), ja només és qüestió de fer balanç i decidir-me. Jo trio. SEMPRE TRIEM.

Qui s'anima a fer la llista? voleu compartir-ne alguns punts?

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


I'm reading a book about non-violent communication by Marshall Rosenberg. Revealing. At the end of the book, after realizing I have a lot to learn, the author has taught me a new lesson, this time in the form of an exercise: 

1. Make a list of everything you "have to", because it's an obligation, like it or not, because there is no alternative. (eg, "I have to write the blog", "I have to wake up early in the morning")
2. Change all the "I have to" by "I choose" (eg, "I choose to write the blog", "I choose to wake up early in the morning")
3. Add to each item the ending "because I want to..." (eg "I choose to write the blog because I want to share my thoughts", "I choose to wake up early in the morning because I want to prepare a good breakfast for my family")

This exercise reminds me one of my strongest beliefs, which helps me keep going: WE ALWAYS CHOOSE. No obligations, but engagements.

Sometimes, I think I have obligations to fulfill, no matter what I do, because everything comes from outside. It's the crisis' fault; it's society's. It's others'. But when I realize that I can choose (for example, "I choose to stop writing the blog because I want to keep my thoughts secret" "I choose to wake up at noon because I want to ntensely enjoy the night"), then it is just a matter of choosing. And I choose. WE ALWAYS CHOOSE.

Who dares to do the list? Do you want to share a few items?

Què volen aquesta gent? / What do they want?

De vegades faig de professor. De vegades, de pare. I, de vegades, de coach, i fins i tot de consultor. I em pregunto sovint què volen els meus alumnes, els meus fills, els meus coachees, els meus clients. Molts són adolescents (aquella etapa que va dels 10 als 50 anys, si fa no fa...), i de vegades em sembla que no sé què volen de mi. Per tant, he anat a buscar respostes. I les he trobat a internet. Angela Meiers, professora d'Iowa preocupada com jo pel que volen els seus alumnes, ha publicat a la seva Web una enquesta que va fer als seus alumnes. El que volen, i el que es mereixen. També he trobat un vídeo amb el decàleg del que els alumnes esperen dels seus professors. Us el resumeixo, perquè m'ha semblat que es pot aplicar a tots els àmbits de la meva vida: com a professor, com a coach, com a consultor, en la relació amb els altres en general, em serà molt útil tenir present el que esperen de mi.

1. Somriu-me; això em dóna confiança.
2. Adona't que hi sóc; no sóc estúpid, ni mandrós.
3. Estima'm.
4. Creu en mi; puc canviar.
5. Confia en mi; tots fem errors i jo vull aprendre'n.
6. Escolta'm; les meves opinions importen.
7. Sigues la meva font d'inspiració; jo sóc necessari, puc i vull.
8. Ajuda'm; deixa que faci preguntes, i ensenya'm com; no em diguis nomes com.
9. Dóna'm poder; dóna'm una oportunitat.
10. Honora'm; no sóc només un acudit; mereixo que em respectis.

Què en penseu? Això és el que vosaltres espereu dels vostres professors / pares / coaches / consultors? Quina llista faríeu, els adolescents d'aquí? Espero els vostres comentaris.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Sometimes I am a teacher. Sometimes, I am a parent. And sometimes I am a coach, and even a consultant. And I often ask myself what do others want from me: students, my son and daughter, coachees, clients. Most of them are teenagers (from 10 to 50, more or less...), and sometimes I think I don't know what do they want. So I've been looking for answers. And I have fond them at Internet. Angela Meiers, a teacher for Iowa who is also worried about what do her students want, has posted in her Website the results of an interview to teenagers. What they want, and what they deserve. I have also found a video, with the main 10 points that teenage students want from their teachers. All 10 points can be applied to everything I deal with. And it will be very helpful to keep this list in mind.

1. Smile at me; this will give me confidence.
2. Notice me; I'm not stupid, I'm not lazy.
3. Love me.
4. Believe in me; I can make a change.
5. Trust me; we all make mistakes and I want to learn from them.
6. Hear me; my oppinion matters.
7. Inspire me; I am needed; I can and I will.
8. Help me; let me ask questions; show me how, don't tell me how.
9. Empower me; give me a chance.
10. Honor me; I am not a joke; I deserve to be honored.

What do you think of this list? Is this the kind of things you expect from your teachers / parents / coaches / consultants? What is the list that our teenagers would make? I'll welcome all your comments.

Córrer i pensar / To run and to think

Ahir vaig tornar a córrer. Feia dues setmanes que estava "aturat" i, la veritat, ho he trobat molt a faltar: mentre corro, penso. En les meves creences, les meves opinions, i en la manera com interpreto tot el que passa, sempre a partir d'aquestes creences.

Vénen temps de canvis, temps de replantejar-me creences i decidir amb què em quedo i què deixo anar. I mentre corro, vaig fent balanç, convençut que cadascú ha de fer la seva vida, seguir el seu camí, amb passió i gaudint de cada passa. Homes del temps, tatuadores, cuineres, policies, assessores d'imatge, enginyers de teatre... el futur (i el present) és vostre.

----------------------------------------------------------------------------------------------


Yesterday I started running again. I wasn't running for two weeks and, in fact, I realized how much I missed it: I think while I run. I think about my beliefs, my opinions, and the way I look at everything, according to those beliefs.

Change is coming; it is time to rethink my beliefs and to decide which ones I want to keep, and which ones I'd like to leave. And while running, I realize that everyone havs to follow its way, with passion and enjoying every step. Weathermen, Tatoo artists, chefs, policemen, image consultants, theater engineers... future (and the present) is yours.

Creixement sostenible / Sustainable growth

Plou. El clima ideal per fer revisió i neteja. I, mira per on, he trobat una sèrie d'escrits del 2005, quan em dedicava a escriure cada dia una carta al diari AVUI (alguns van ser publicats, d'altres no). N'hi ha un de l'octubre d'aquell any, sobre la crisi que em semblava que vindria i de com afrontar-la, i que es deia "Creixement sostenible":

Igual que les plantes no poden créixer si no tenen unes bones arrels, les empreses que no estan ben arrelades tindran un creixement feble. Potser, si és temporada de pluges, pugin ufanoses i ben dretes, però quan vingui la sequera –que vindrà puntualment– la planta sense arrels s'assecarà i morirà, mentre es lamenta "com és que jo, tan enlaire com havia arribat, m'he de veure així?" Una bona planta només creixerà si es pot adaptar al terreny que l'alimenta, procurant també de no malmetre'l, no fos cas que, aquell terreny que fa temps era idoni, ara s'hagi tornat erm. Benvolgudes plantes: si voleu créixer de forma sostenible, recordeu-vos de cuidar el vostre entorn més proper, el que us dóna de menjar, i procureu fer-hi arrels profundes.

No recordo si la carta es va arribar a publicar mai, però em temo que, en ple boom econòmic, ningú m'hauria fet cas…

Creieu que avui encara és vàlid, l'escrit? Què signifiquen "les arrels", avui, a les empreses?Espero els vostres comentaris!

--------------------------------------------------------------


It Rains. The weather is ideal for checking and cleaning. And I've found a series of letters I wrote in 2005 to be published in the newspaper AVUI (some of them were actually published). One of these letters was about the crisis I thought it was about to come, and how to overcome it; it was called "Sustainable growth":

As trees can not grow without deep roots, some companies without roots could face weak growth. Maybe during the rain season, they will grow fast and look like very well fitted, but
When drought comes –it will do come– trees without deep roots will dry and die, while regreting "why, after having reached the sky, do I feel like this?" Good trees will only grow if
they can adapt to the land they live in, trying not to damage it as well, just to make sure that the ideal land that it was is still good. Dear trees: if you want to grow in a
sustainable way, remember to take care of your immediate environment, which
gives you food, and try to make deep roots.

I do not remember if the letter was ever published, but I fear that, in the middle of an economic boom, nobody would have paid any attention to it…

Do you think the letter is still valid? what does "deep roots" mean, today, for companies? I will welcome your comments!

Prevenció del blanqueig de capitals -- Anti money-laundering

A Espanya, la Ley 10/2010 de prevenció del blanqueig de capitals i de finançament del terrorisme, estableix les mesures que cal prendre per garantir aquesta prevenció. Aquesta llei és una transposició de la Directiva 2005/60/CE del parlament europeu i del consell. Espanya, doncs ,va trigar 5 anys en incorporar a l'ordenament jurídic el que Europa va decidir. Tot va bé si acaba bé.
El cas és que la directiva europea esta inspirada en la Patriot Act, una llei dels Estats Units elaborada just després dels atacs de l'11 de setembre de 2001. L'esperit d'aquesta llei americana és, bàsicament el següent: les persones i les empreses han d'assegurar-se que cap dels seus clients (o clients dels clients, o clients dels clients dels clients...) i cap dels seus proveïdors (o proveïdors dels proveïdors, o proveïdors dels proveïdors dels proveïdors) és sospitós d'activitats delicitives, ni de finançar-les per activa o per passiva. I aquesta és l'essència de la directiva europea i, també de la llei espanyola. Per si a algú li quedava alguna recança a l'hora de legitimar una llei així, només cal recordar que a Madrid hi va haver uns atemptats brutals que es van finançar amb moltes petites aportacions de petites quantitats. Cap aportació era prou important com per fer saltar les alarmes, i ningú no sospitava res. I va morir molta gent. I la solució que ens ha aportat la llei ha estat incrementar exponencialment la vigilància i no descartar res ni ningú com a sospitós. Podríem dir que "tot s'hi val" per tal que les persones i empreses obligades per aquesta llei a vigilar (els "sujetos obligados") s'assegurin de no fer tractes amb "els dolents", o amb "els amics dels dolents". Tenim, doncs, una llei que diu que la protecció de les dades personals NO és necessària davant la sospita de blanqueig. Tenim una llei que diu que hi ha empreses OBLIGADES a fer un seguiment exhaustiu dels seus clients i de les persones relacionades amb els clients. I tenim un organisme que recull tota aquesta informació, totes les dades (les que surten a les llistes oficials de terroristes i les que surten al Lecturas, a l'Hola i al QMD), i la utilitza en la seva persecució del blanqueig de capitals i del finançament del terrorisme. Cada cop que esclata un escàndol de corrupció, cal felicitar-se per la feina feta per destapar-ho. A l'ombra, vetllant per la nostra seguretat, ens vigilen. I actuen.

I, de tant en tant, em pregunto si no n'estarem fent un gra massa. Potser qualsevol dia em trobo embolicat en algun d'aquests processos, només perquè una amiga meva del facebook va tenir un nòvio que era germà de la veïna d'un noi que havia anat a classe amb un esverat a qui la policia va fitxar durant una manifestació...

Què en penseu?
------------------------------------------------------------


The Spanish act Ley 10/2010 about prevention of money laundering and terrorist financing, establishes measures to be taken to ensure such prevention. This act is a transposition of Directive 2005/60/CE of the European Parliament and the Council.
In fact, the European Directive is inspired by the Patriot Act, a U.S. law made right after the attacks of  9/11/2001. The aim of this act is roughly the following: everyone should make sure that none of its clients (or clients of clients, or clients of clients of clients…) and none of its vendors (of vendors of vendors, or vendors of vendors of vendors) is suspicious of terrorism, or actively or passively financing it. And this is the essence of the European Directive and also the Spanish law. If someone thinks that these laws are illegitimate, just remember that Madrid suffered brutal terrorist attacks that were financed with lots of very small quantities. No contribution was important enough to set off alarm bells, and no one suspected anything. So many people died. To avoid this, the Spanish law stablished an exponentially increasing surveillance, because everyone could be a potencial terrorist. We could say that "everything is right" so that people and businesses forced by the law to become watchers (the "sujetos obligados") ensure not to deal with "bad guys" or with "friends of evil". So we have a law that says that the protection of personal data is NOT required before the suspicion of money laundering. We have a law that says companies are FORCED to do extensive monitoring of its clients and people associated with customers. And we have an Organism  that collects all this information, all data (which appear either in the official lists of terrorists or in magazines like "Hello"), and uses them in its pursuit of money laundering and terrorist financing. Whenever a corruption scandal is uncovered, we should be congratulated for the work done to uncover it. In the shadows, ensuring our security, they are watching us. And they act.

And occasionally, I wonder wether we've gone too far. Maybe some day I will find myself involved in one of these processes, just because a friend of mine had a facebook friend who was the brother of a someone's neighbor who had gone to class with someone that was arrested during a protest…

What do you think about?

Una retirada a temps - leaving on time

Diuen que una retirada a temps és una victòria. Jo no ho sé. Diria que una retirada a temps és... una retirada. T'adones que val més la pena aturar-te que no pas seguir. I t'atures. I et retires.
Cada cop que m'he retirat d'algun projecte, he tingut una doble sensació: m'he sentit covard, i m'he sentit valent. Covard per abandonar, per creure que no puc seguir, que estic fallant als del voltant, als que segueixen creient en el projecte. I Valent per prendre una decisió que costa de prendre, per adonar-me de que tinc límits, i per acceptar-los. Valent per triar.
Cada cop que m'he retirat d'algun projecte, ha estat perquè el "no puc" ha cridat molt fort, i me l'he escoltat. No sóc un superhome.
Algunes vegades, fent memòria dels projectes abandonats i dels projectes no abandonats, em pregunto: "ho vaig deixar massa d'hora?", "ho hauria d'haver deixat?" i hi ha dies que no trobo resposta. 

Com us retireu, vosaltres? Ho voleu compartir?
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Is is said that a withdrawal on time is a victory. I don't know. I'd rather say that a withdrawal on time is... just a withdrawal. You feel it's worth to stop, better than keep following. And you stop. And you retreat.
Every time I quit from a project, I had a double sensation: I felt coward, and I felt brave. Coward for leaving,believing that I'm failing at around, those who still believe in the project. And brave for taking tough decisions, for realizing that I have limits, and  for accepting them. I am brave when I choose.
Every time I quit form a project, it's been because I have heard the sentence "I can not". I'm not a superman.
Sometimes, thinking of past projects, either abandoned or not, I wonder: "did I quit too early?", "Should I have quit?", and sometimes I cannot find the answer.

How do you leave? Do you want to share?

Motivació / Motivation

La Maria del Mar m'ha regalat 10 frases que l'ajudaran a sentir-se motivada per aixecar-se cada dia. Potser de matinada, quan sona el despertador, el millor lloc on estar-se és al llit. I quan no tens clar què hi guanyes aixecant-te, passen els minuts, i les hores, i segueixes allà dins, lluny de fredors.

Però, de sobte, mires enlaire i veus un cartell ben gros, i entre la boira de les lleganyes llegeixes una frase que et fa pensar que sí, que val la pena fer el pas, sortir d'aquell lloc on t'hi sents còmode, i començar a escriure el teu futur.

Gràcies, Maria del Mar, per les frases. I per la motivació.

#1 Perquè l’únic exercici perjudicial és el que no fas.

#2 Perquè cap somni es fa realitat fins que t’aixeques i et poses a treballar.

#3 Perquè l’esforç i el sacrifici et fan més forta.

#4 Perquè si estàs cansada de tornar a començar, para d’abandonar.

#5 Perquè la constància és la clau de l’èxit.

#6 Quan estiguis a punt de renunciar pensa en tots els que no confien en tu i demostra’ls el contrari.

#7 Per deixar de seguir exemples i convertir-te en l’exemple a seguir.

#8 Perquè no és valent qui no té por sinó qui sap guanyar-la.

#9 Perquè ningú pot tornar enrere i construir un nou començament, però qualsevol pot començar ara i aconseguir un nou final.

#10 Perquè els límits només es troben a la teva ment.

--------------------------------------------------------

Maria del Mar shared 10 phrases that help her feeling motivated to wake up in the morning. Maybe early in the morning, when the alarm clock rings, the best place to be is in bed. And when you are not sure about the purpose of waking up, time goes by and you are still inside,  away from coldness.

But, then, you open your eyes  and see these sentences in front of you, and they make you think that, somehow, it's worth making the step out of that place where you felt so comfortable, and start writing yourown future.

Thanks, Maria del Mar, for the sentences. And for the motivation.

#1 Because the only exercise that hurts is the one that you don't do.

#2 Because no dream comes true until you wake up and get to work.

#3 Because effort and sacrifice make you stronger.

#4 Because if you are tired of starting over, stop leaving.

#5 Because perseverance is the key to success.

#6 When you are about to give it up, think of all the people that doesn't trust you, and show they are wrong.

#7 To stop following examples and become the example to follow.

#8 Because the brave is not the fearless, but the one that beats fear.

#9 because nobody can go back and build a new beginning, but anyone can start right now and make a new ending.

#10 Because limits are only in your mind.