Sobrequalificats?

Sobrequalificats.

Anem a pams. Què significa "sobrequalificat"? Tenir més qualificacions de les necessàries.

A mi em sembla que estar sobrequalificat per a una feina és bo, perquè pots aportar més. Per exemple, creieu que el Girona, per exemple, renunciaria a fitxar Messi si li calgués un davanter? 

-No, miri, és que demanem un davanter que comenci, perquè paguem poc.
-Tranquils, els diners no són problema. M'agrada el Girona i m'agradaria col·laborar en el seu ascens a primera.
-Ho sento, però és que està sobrequalificat. En buscarem un que s'ajusti més a les nostres especificacions.

No ho crec. Més aviat estarien encantats del fitxatge.

I, no obstant, en molts altres àmbits es considera negatiu tenir "massa qualificacions", "massa preparació", "massa experiència", "massa edat"...

De què tenen por, els que busquen persones per cobrir llocs de feina? De contractar persones que poden fer la feina amb excel·lència, i una mica més? De tenir persones al seu càrrec amb més títols, experiència i edat que ells? De les comparacions? Que els acabin prenent el lloc?

Que no heu entès que, especialment dins l'empresa, l'evolució només és bona si ve per la via de la col·laboració? Que no ho veieu que el que fa gran un entrenador no és que sàpiga millor que ningú jugar en totes les posicions, sinó tenir el millor equip possible?

I després hi ha qui creu que no pot "rebaixar-se" a fer segons quines feines, perquè està sobrequalificat. Quina por et fa tenir 2 màsters i treballar rentant plats? Ho fas a casa, i et surt bé. I hi ha algú disposat a pagar-te per fer-ho. "I si em veu algú conegut?" Doncs el convides a provar-ho un temps. Tu, que has passat fred, calor, gana, set,... durant les vacances, -i n'has gaudit-, ara tens por que et vegin rentant plats, venent assegurances o agafant encàrrecs per telèfon? Que no veus que és una oportunitat per sortir de la rutina, per aprendre noves experiències, per aportar coses noves, i que a més et pagaran per fer-ho?

Potser les entrevistes de feina anirien millor si fossin de l'estil:
-Tens moltes més aptituds que les que calen per fer aquesta feina; com és que t'hi presentes? 
-Per això precisament vull fer aquesta feina: perquè sé que puc fer això... i molt més.
-Quan comences?

Emocions positives i negatives? / Positive and negative feelings?

Emocions positives i negatives?

Parlar d'emocions positives, com l'amistat, o de negatives, com l'odi, és acceptar que hi ha emocions negatives i emocions positives. Com si una cosa estigués bé i una altra malament. Com si hi hagués emocions que "podem tenir" i emocions que "no podem tenir". Jo no crec pas que hi hagi una llista de sentiments prohibits enlloc...

El problema, més que no pas tenir certes emocions, és quan certes emocions ens tenen a nosaltres. El problema no és sentir odi (cosa que va molt bé per activar els mecanismes de defensa o d'atac), sinó que l'odi no ens deixi sentir res més.

Quan no ens donem permís per tenir les emocions que estem tenint, aquestes emocions queden atrapades dins nostre, com una beguda amb gas dins una ampolla que ha estat sacsejada; a la mínima, surt amb força i ho esquitxa tot.

Quan sentim odi, potser podem pensar quina és la nostra necessitat que no està satisfeta. Què volíem i no estem aconseguint. I en què m'ajuda l'odi que estic sentint. Potser escoltant l'odi serem capaços de saber què ens vol dir, i potser podrem començar a pensar en gestionar l'odi que sentim, com quan obrim una ampolla a poc a poc. I potser veurem que hi ha coses que podem dir i fer de forma diferent, que ens poden portar a emocions diferents, i coordinar-nos amb el nostre entorn.

L'alegria, la ràbia, l'odi, l'amor, truquen sovint a la nostra porta, i no serveix de res fer veure que no les sentim, o desconnectar el timbre perquè no truquin. Atenguem-les com es mereixen, perquè surten de dins nostre i han vingut a dir-nos coses. Això sí: vigileu si les cuideu molt, si les mimeu molt, perquè podrien quedar-se a casa vostra una llarga temporada...

Quines emocions cuideu perquè es quedin? Quines estan trucant a la porta i feu veure que no les sentiu?

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Positive and negative feelings?

To talk about positive emotions, like happiness or friendship, or negative, such as hatred, is to accept that there exist such positivity or negativity. It looks like "positive" emotions are good, so you must feel them, and "negative" emotions are bad, so you must not feel them. I don't think there's a list of banned feelings anywhere...

The problem, rather than to have certain emotions, is when these emotions take us. The problem is not feeling hatred (which is good to trigger some mechanisms of defense or attack), but feeling nothing more than hatred.

When we ban ourselves to feel the emotions we are having, they remain trapped inside us, like a sparkling drink in a bottle that has been shaken; when the cap is pulled, everything's a mess.

When we hate, maybe we can think about some unsatisfied needs. Something that we wanted, but we are not achieving. We can also think about the benefits of feeling the way we feel. If we then stop and listen to our feelings, maybe we'll notice what are they trying to tell us, and maybe we can start thinking about managing these feelings, just like slowly opening a bottle. And maybe then we realize that we can say or do something different -which can lead to different emotions-

Joy, anger, hatred, love, all of them often knocking on our door, and it's useless to turn the ringer off, just to pretend they are not there. Do attend all of them as they deserve, because they come come to tell us something. And be aware: if you take good care of them, if they feel comfortable, they could stay at home for a long time ...

What feelings do you take care of, so that they stay? Which ones are still knocking on the door?

Bé o malament / Good or wrong

9:30 am. El centre de Barcelona es desperta, els botiguers van arribant. Jo m'ho miro desde l'Starbucks. Des de dins però, alhora, des de fora. Com si no anés amb mi. És divendres, ahir va ser un dia llarg i demà no hi ha escola. Divendres, un moment de pausa. Carpe diem.

El món gira i avui he decidit aturar-me una estoneta. Cafè i jo. I els pensaments que corren.

Ahir vaig estar parlant de coaching en una escola (el que semblava impossible comença a fer-se realitat) i en un moment vam parlar del que està bé, del que està malament, i de les capacitats dels adolescents per disingir una cosa de l'altra. La qüestió principal, però, és qui decideix el que està bé i el que no, i quina legitimitat donem a les opinions dels adolescents sobre el que està bé i el que no...
Quan un adolescent declara "vull ser enginyer", per exemple, com ens sentim? I si ens diu "vull ser miner"? les nostres emocions són les mateixes? quines opinions ens vénen al cap sobre què està bé i què no?
Estaré encantat de llegir les vostres opinions mentre acabo el cafè i, jo també, em preparo per començar el dia
------------------------------
9:30 am. Dowtown Barcelona is waking up, stores are opening. I see it from Starbucks, but I'm not involved in this process. It's friday, I had a long day yesterday, and tomorrow schools will be closed.

Friday, a day off. Carpe diem.
The world is moving fast, but now I have stopped. Just coffew and myself. And some thoughts coming.

Yesterday I was talking about coaching at a school (it seemed impossible, but it's becoming a reality) and at a given moment we talked about good and evil, and the capacity of a teenager to distinguish both of them. Nevertheless, the main subject is who decides what is good and what is wrong, and the degree of legitimacy that we give to teenagers' opinions about this.
How do we feel when a teenager says, for example, "I'm gonna be an engineer"? What about "I'm gonna be a miner"? Do we have the same feelings? what comes into our minds about what is good and what is wrong?
I'll be glad to read your opinions while finishing my coffee and, me too, get ready to start a new day.