Si el Barça es classifica...
"Em tallaré la barba"; "em banyaré nu a la platja"; "pujaré a Montserrat a peu"; etc.
Jo sóc culer, i desitjo que avui el Barça es classifiqui, remuntant un 4-0 del partit d'anada contra el PSG. I m'agradaria demostrar-ho proposant-me un repte, de l'estil dels que estic escoltant aquests dies a la ràdio.
I em pregunto quin efecte pot tenir la meva promesa sobre el resultat final del partit. I em pregunto què passarà si el Barça, avui, no es classifica. Puc entendre el mal humor, la ràbia, la impotència que sentirem els seguidors del Barça. De fet, molts aspirem a que el Barça no es classifiqui, però que "faci un bon paper". Perdre amb orgull. Però no depèn de mi.
No depèn de mi que el Barça jugui bé o malament, que es classifiqui no que no ho faci. Bé, si vaig al camp, si crido molt, animant els meus jugadors ("meus"?), potser sí que pugui influir. Tota ajuda és poca, avui. Cal que tot el camp, avui, sigui un clam. Barça! Som-hi, nois!
I, tanmateix, segueixo pensant que no depèn de mi. I, si no depèn de mi, que el Barça no es classifiqui ja no és el meu repte; ja no és le meu objectiu. I, per tant, no em val la pena que faci promeses. "Si acabo aquest post abans de les 9:30, esmorzaré bé". Això sí que depèn de mi (i de la connexió a Internet, és clar), i per tant ho puc convertir en un repte.
Quan no depenen de mi, els objectius ja no són meus, i per tant deixen de ser objectius. Posar expectatives en altres, sense poder-hi fer res, ens aboca a la decepció, de l'estil "amb el que cobren, els jugadors s'hi haurien hagut d'esforçar més". Les emocions ens embarguen, i ocupen tot el nostre espai de reflexió, portant-nos a prendre resolucions que poc tenen a veure amb la racionalitat, com ara "doncs avui no sopo. Faltaria més".
Quan em plantejo un repte, una de les coses que em pregunto és fins a quin punt depèn de mi que ho aconsegueixi o no. Si depèn en una part substancial de mi, aleshores sí que es un repte. Si em sembla que principalment és cosa d'altres, aleshores deixo de fer-ne un repte. Que el Barça es classifiqui aquest vespre no depèn de mi. Decidir si avui animo i m'ho passo bé mentre el meu ("meu"?) equip lluita per fer una remuntada èpica, sí que depèn de mi.
I, malgrat tot, si el Barça es classifica...
"Em tallaré la barba"; "em banyaré nu a la platja"; "pujaré a Montserrat a peu"; etc.
Jo sóc culer, i desitjo que avui el Barça es classifiqui, remuntant un 4-0 del partit d'anada contra el PSG. I m'agradaria demostrar-ho proposant-me un repte, de l'estil dels que estic escoltant aquests dies a la ràdio.
I em pregunto quin efecte pot tenir la meva promesa sobre el resultat final del partit. I em pregunto què passarà si el Barça, avui, no es classifica. Puc entendre el mal humor, la ràbia, la impotència que sentirem els seguidors del Barça. De fet, molts aspirem a que el Barça no es classifiqui, però que "faci un bon paper". Perdre amb orgull. Però no depèn de mi.
No depèn de mi que el Barça jugui bé o malament, que es classifiqui no que no ho faci. Bé, si vaig al camp, si crido molt, animant els meus jugadors ("meus"?), potser sí que pugui influir. Tota ajuda és poca, avui. Cal que tot el camp, avui, sigui un clam. Barça! Som-hi, nois!
I, tanmateix, segueixo pensant que no depèn de mi. I, si no depèn de mi, que el Barça no es classifiqui ja no és el meu repte; ja no és le meu objectiu. I, per tant, no em val la pena que faci promeses. "Si acabo aquest post abans de les 9:30, esmorzaré bé". Això sí que depèn de mi (i de la connexió a Internet, és clar), i per tant ho puc convertir en un repte.
Quan no depenen de mi, els objectius ja no són meus, i per tant deixen de ser objectius. Posar expectatives en altres, sense poder-hi fer res, ens aboca a la decepció, de l'estil "amb el que cobren, els jugadors s'hi haurien hagut d'esforçar més". Les emocions ens embarguen, i ocupen tot el nostre espai de reflexió, portant-nos a prendre resolucions que poc tenen a veure amb la racionalitat, com ara "doncs avui no sopo. Faltaria més".
Quan em plantejo un repte, una de les coses que em pregunto és fins a quin punt depèn de mi que ho aconsegueixi o no. Si depèn en una part substancial de mi, aleshores sí que es un repte. Si em sembla que principalment és cosa d'altres, aleshores deixo de fer-ne un repte. Que el Barça es classifiqui aquest vespre no depèn de mi. Decidir si avui animo i m'ho passo bé mentre el meu ("meu"?) equip lluita per fer una remuntada èpica, sí que depèn de mi.
I, malgrat tot, si el Barça es classifica...
