Comuniquem / we are not ready for communication

Comuniquem

El primer que sobta d'aquest post d'avui és la diferència aparent entre el títol en català i la seva traducció a l'anglès, que diu "no estem a punt per a la comunicació". Aparent? potser no tant...

Fa dies que escolto la ràdio als matins. Com sempre, els tertulians discutien i, més que un debat o una tertúlia, allò era una olla de grills. No es posaven d'acord en res, excepte en una cosa: els "altres" tenen un problema de comunicació.

Els partits polítics no canvien d'opinió, ni es contradiuen; només tenen un problema de comunicació. A can Barça no hi passa res d'especial; només és un problema de comunicació. Els tertulians -cadascun d'ells- tenen la raó, i els altres estan equivocats; i, si no són capaços de fer descobrir la veritat en l'altre, és perquè tenen un problema de comunicació. I la solució passa, segons tots, per comunicar, comunicar, i comunicar. 

Doncs, efectivament, el problema és comunicar. Que sempre comuniquem. Quan telefones perquè vols parlar amb una persona, o amb una entitat, i l'altra està ocupada parlant, comunica. Tu voldries parlar-hi, establir converses, però l'altre comunica. Està parlant. I no t'hi pots adreçar, explicar-li res. Ni tan sols pots escoltar-lo, perquè comunica. I, quan algú comunica, ja se sap que no hi ha diàleg possible. Hi ha alguna entitat que tingui un responsable de dialogar, un responsable d'escoltar? No ho sé, però és possible que hi hagi un responsable de comunicar.

I així anem fent. Els partits polítics (que, segons la llei, ens representen a les institucions democràtiques), comuniquen dia sí i dia també. Els tertulians, presumptes experts en l'art del diàleg i el debat, comuniquen. Els blogaires comuniquem, impacients per publicar coses que no interessen a ningú.

I potser un dia, de cop i volta, els partits polítics pengin el telèfon, callin, i decideixin començar a escoltar. Potser s'adonin que el món ha canviat. Que ja no els truquen, perquè ens hem acostumat a construir, a treballar i a tirar endavant, sense ells. Potser ja no comuniquin, però a ningú no li interessarà. Ja ningú se'ls escoltarà, com ningú s'escoltarà ja els tertulians de sempre, que encara segueixen pensant que és millor qui crida més, qui interromp més, qui "s'aguanta" més estona mentre parla l'altre, només per poder-li dir "ara calla tu, que jo he callat", com si callar i escoltar fossin sinònims... 

Per sort, moltes persones ja fa temps que van descobrir que escoltant l'altre és com s'aprèn a pensar. Saben que, a partir de les mateixes dades objectives, es pot arribar a opinions totalment contraposades. Saben que no cal vèncer ni convèncer ningú. Saben que no existeix LA veritat, sinó diverses interpretacions dels mateixos fenòmens. I tiren endavant malgrat que, al seu voltant, hi ha un excés de comunicació.

Ets tu una d'aquestes persones? què en penses? tu comuniques? a tu et comuniquen? Estaré encantat de llegir els teus comentaris! Prometo no comunicar.

---------------------------------------

We are not ready for communication

It's shocking to read the apparent differences between Catalan and English titles for this post. The first one says "we do communicate" while the English version is the opposite. Nevertheless, the Catalan verb "comunicar" has, at least, two different meanings: "to communicate" and "the phone line is busy, so I cannot contact the other person", that is "the other part is not ready for communication". Tricky word, indeed.

Have you ever experienced disappointment when trying to call someone and hearing that "busy line" signal? you want to talk, you want to listen, and you, simply, can not. The other person -or institution- is talking to another one; and, since it talks, it cannot talk nor listen to you...

Sometimes I have the same feeling when politics come to my mind. Political parties (which, according to Spanish law, represent me in democratic institutions) are so busy talking, that the line is busy for me. I can't just listen to them, I can't just talk to them, because I am sure they will not listen to me. If I shout maybe they will hear me, but I want to be listened, not just heard. 

Sometimes I have the same feeling when I listen to the radio: It's plenty of experts discussing about everything, but each of them is so concentrated in the art of talking that becomes unreachable; nobody can talk to them, nobody can listen to them. At the end, those experts speak to anybody else than themselves.

Sometimes I have the same feeling when I write this blog: I talk/write about something but I don't leave space for others to talk/write, so at the end I blog for myself. At least nobody is paying me for doing that...

And maybe one day political parties hang up the phone, shut up and decide to start listening to people. Maybe then, they will realize that the world has changed. People will no longer call them because, after all, people can get used to build, to work and to move forward without them. Perhaps people will end trying to communicate to commentators, specially to those that assume that "to listen" and "not to talk" are synonyms...

Fortunately, many people have long since discovered that listening to each other is the best way we learn to think. Many people know that same objective data, can lead to completely opposite opinions. They know that THE truth doesn't exist, but different interpretations of the same phenomena. And they carry on, in spite of so many busy phone lines.


Are you one of those people? What do you think? Do you keep busy phone lines for others? I will be glad to read your comments! I promise to hold an open communication line.