El meu client ideal

La Maria té 18 anys i està acabant el batxillerat. És molt activa, fa de tot, i tot li surt bé. Vol estudiar medicina, i per això necessita molt bona nota. No pot fallar en res. Ella sempre se n’ha sortit. És capaç de fer mil coses alhora i tot li surt bé.

I ara té por.

Els altres n’esperen molt, d’ella. Tothom li encarrega tasques, i saben que ella ho farà molt bé. I se’n refien. I ella no els pot fallar. Organitza festes d’aniversari de les amigues, les trobades familiars, és la capitana de l’equip de bàsquet i aquest any fa de tresorera de l’esplai on va des de petita. No s’hi podia negar...

Ha tret un 8 a mates. No n’hi ha prou: necessita el 10 perquè ha d’entrar a medicina. Des de petita que diu que vol ser metgessa, com el seu pare.

I la Maria té por.

La Maria creu que l’exigència és el que ens fa tirar endavant. No es conforma amb qualsevol cosa, perquè ella té moltes capacitats, i les ha d’aprofitar. Molta gent no té la sort de tenir les capacitats que ella té, i se sent obligada a sobresortir. Per algú altre, un 8 a mates estaria bé. Però no per a ella. Ella necessita el 10.

Els dissabtes surt amb els altres monitors de l’esplai, a prendre unes cerveses. Abans també quedaven els divendres, però aquest any ella no pot. Ha d’estudiar. I els dissabtes les converses es fan més curtes i l’estona d’estudiar més llarga. Voldria quedar-se una estona més, riure com abans, però ella ara no s’ho pot permetre. No pot decebre ningú. Els seus pares han invertit molt en la seva educació, i el mínim que ella pot fer és treure’n el màxim profit.

La Maria no pot perdre un any de la seva vida. No pot quedar-se fora de la facultat de medicina. Però tampoc no pot deixar penjades les companyes de l’equip. Aquest any tot just són cinc, o sigui que no pot faltar ningú. Hi ha d’anar. A més a més, n’és la capitana; quin exemple donaria!

I la Maria no pot. Se sent culpable per no complir les expectatives. Se sent culpable de tenir por, ella que ho té tot i que ho pot aconseguir tot. Però té por. I no sap com fer-s’ho. Algunes nits, sense saber ben bé per què, es posa a plorar. D’amagat. En silenci.

La Maria avui veu un cartell en el bar on es troba amb els companys quan surt de classe, que diu “en què et puc ajudar?” i pensa que tan de bo algú la pogués ajudar. I, tot i que pensa que ella se n’ha de sortir tota sola, decideix enviar un correu a l’adreça que hi ha al cartell: coach.per.tu@gmail.com

Voldria trucar, però no sabria què dir-li: “hola, em dic Maria, he vist el teu anunci i ...”. Escriu des del mòbil, i s’endú una grata sorpresa quan veu que té la resposta al cap d’un quart. 

Estàs paralitzat? potser algunes distincions et podrien ajudar

(El títol d'aquest post no fa referència directa al tema, però si segueixes el fil trobaràs un escrit meu sobre això)

Fa dies que no escric res en aquest bloc, i no és per mandra, ni perquè no li trobi sentit. Tot el contrari. El cas és que, alhora, estic escrivint de tant en tant en un altre bloc, LifeHack, cosa que m'ocupa la major part del temps que dedico "a escriure". 

El problema és que allà només hi puc escriure en anglès, o sigui que potser estic perdent lectors (Maria, espero que no sigui el teu cas), però vull pensar que a casa nostra l'idioma no és, majoritàriament, un problema. I, al capdavall, sempre ens quedarà el traductor de Google...

Per si vols fer un cop d'ull al meu primer article a LifeHack, segueix el següent enllaç.

Espero els teus comentaris!! (i, si t'ha agradat, pots aprofitar per fer "like", i compartir-ho a les teves xarxes socials.

Finalment, m'agradaria saber de quins temes t'agradaria que parlés; potser entre tots podem aprofitar millor la oportunitat de disposar d'una plataforma com LifeHack per parlar i comentar tot allò que ens interessa. 


En què et puc ajudar?

Avui, el primer dia / Today, the first day

Avui, el primer dia

Avui he tornat a córrer. Turmell inflat i alegria més inflada encara. Ahir hi vaig pensar, i avui ho he fet. Mentre corria, atent al turmell esquerre i a cada passa que feia, he notat una punxada al turmell dret. El bo! 

I de sobte he pensat en tot l'esforç que el turmell dret ha estat fent de més durant aquestes quatre setmanes. Mentre jo mirava cada dia el turmell lesionat, li posava pomades, l'embenava amb cura, el turmell dret estava fent doble feina. He estat pensant tot el que no podia fer amb el turmell esquerre, mentre el dret feia la feina, junt amb els braços i les crosses dels amics.

I avui el turmell dret ha dit "Ei, que sóc aquí, i que potser que em cuidis!". Doncs sí. I moltes gràcies per la feina feta. Sense tu no hagués estat possible, i m'ha calgut començar a córrer per adonar-me del que m'ha permès caminar tot aquest temps.

Avui ha estat el primer dia. M'he proposat córrer 5 kilòmetres, i n'he fet 8. Amb compte, vigilant i agraint els suports que he anat rebent. 

Encara no estic al 100%, però ja he començat de nou. Un altre cop en camí. Volia esperar una mica més, estar segur que podria, no em volia arriscar a lesionar-me més. Però m'hi he posat, amb calma, a poc a poc i amb ganes. I ha estat genial! Quina felicitat, quan no m'escolto gaire a mi mateix i faig el que vull fer...

I tu? A què esperes per començar? Què hi guanyaràs, si no ho fas? Espero els teus comentaris...

-----------------------------------------------------------------------------------------------------

Today, the first day

Today I've been running again. Joy is greater than ankle pain. Yesterday I thought about running, and today I did. During the run, I was paying attention to my injured ankle and to every single step I was doing. And I noticed some pain in my right ankle. The healthy one!

And suddenly I thought of all the extra effort that my right ankle has been doing these last four weeks. I've been taking care of my injured ankle every day, massaging it, bandaging it, and meanwhile my right one has done double work. I've spent four weeks thinking about the things that I couldn't do due to my left ankle, while the right one was doing the job, along with my arms and a couple of crutches.

And today the right ankle said "Hey, I'm here, and maybe I also need your care". Well, yes . And thank you for the work done. It wouldn't have been possible without you, and this run makes me realize you have helped me all this time.

Today is the first day. I wanted to run 3 miles, and I've run 5. Taking care af every step, and watching and appreciating all the support I've received.

I'm still not 100% ok, but I started again. Again on track. I wanted to wait a little longer, just to make sure I was able; I did not want to risk injuring myself again. But I've done it, step by step, taking it easy but determined to keep running. And it's been great! Maybe happiness consists of not listening too much to myself and start doing what I want to do...

What about you? What are you waiting for to start? What will be your gain, if you don't move? I'm waiting for your comments...

Saber-se aturar / Time to stop

Saber parar

Acabo de venir del metge.

Diumenge passat, mentre pensava que estava tenint un dels millors entrenaments de la temporada, sense previ avís, em vaig fer mal al turmell. Feia sol i la platja estava plena de gent, però només una noia es va interessar per mi. "Gràcies, estic bé. Ara truco i vénen a buscar-me". El lloc de la Creu Roja tancat. Ningú em pot ajudar a trobar assistència. Al final, trucada al meu pare, la salvació. 

He estat 5 dies de repòs, aferrant-me al diagnòstic de la doctora: "No et moguis, divendres vés al metge, que et traurà la bena, i ja està". I avui he anat al metge. Però segueixo amb la bena, i 5 dies més de repòs. "Divendres que ve ja veurem". 

En 2 segons va canviar el meu ritme pre-marató. Però era un petit parèntesi. I en 2 minuts aquest parèntesi s'ha fet més gros. Una setmana més. M'imaginava sortint a córrer aquest cap de setmana, de mica en mica, i no podrà ser.

No sé si podré córrer la marató. Aquest any m'he preparat bé, he renovat vestuari (Gràcies, Wiggle), i ja ho tenia tot a punt. I el meu turmell esquerre ha vingut a dir-me que cal estar preparat per aturar-se en qualsevol moment, que de vegades l'entorn ens diu que les coses no es poden fer depressa i corrents. D'acord. T'escolto. Pren-te el temps que necessitis. Jo t'estaré esperant. 

Us escolteu? Com sabeu que ha arribat el moment de parar?

-----------------------------------------------------------------------------

Time to stop

I've just come from the doctor's

Last Sunday, I was having one of the best workouts in the season and, without warning, I hurt my left ankle. It was sunny and the beach was crowded, but only one girl cared for me. "Thanks, I'm fine. Just a phone call and a friend will come to pick me up". The Red Cross site was closed, and nobody else could help me to find assistance. Finally I call my father. A hero comes to rescue me...

I've been resting for five days, hoping the doctor was right: "Do not move , go visit the doctor next Friday, she will remove the bandage, and you''ll be fine". And today I went to the doctor. But I still have a bandage on my ankle, and need 5 more resting days. "See you next Friday".

After 2 seconds, my marathon training was over. I should have been just a break, a small rest. But today, after a 2-minutes visit, this break time has increased. A whole week. I've been dreaming of a Sunday run, just to restart my training, but i won't be that way.

I do not know whether I will be able to run the marathon. This year I trained a lot, I have renewed my running closet (Thanks, Wiggle), and I had everything ready. And my ankle has come to tell me that I must be prepared to stop at any time, that sometimes things things can not be done quickly, in a hurry. OK. I'm listening to you. Take your time. I'll be waiting for you.

Do you listen to yourselves? How do you know that it is time to stop?

Comuniquem / we are not ready for communication

Comuniquem

El primer que sobta d'aquest post d'avui és la diferència aparent entre el títol en català i la seva traducció a l'anglès, que diu "no estem a punt per a la comunicació". Aparent? potser no tant...

Fa dies que escolto la ràdio als matins. Com sempre, els tertulians discutien i, més que un debat o una tertúlia, allò era una olla de grills. No es posaven d'acord en res, excepte en una cosa: els "altres" tenen un problema de comunicació.

Els partits polítics no canvien d'opinió, ni es contradiuen; només tenen un problema de comunicació. A can Barça no hi passa res d'especial; només és un problema de comunicació. Els tertulians -cadascun d'ells- tenen la raó, i els altres estan equivocats; i, si no són capaços de fer descobrir la veritat en l'altre, és perquè tenen un problema de comunicació. I la solució passa, segons tots, per comunicar, comunicar, i comunicar. 

Doncs, efectivament, el problema és comunicar. Que sempre comuniquem. Quan telefones perquè vols parlar amb una persona, o amb una entitat, i l'altra està ocupada parlant, comunica. Tu voldries parlar-hi, establir converses, però l'altre comunica. Està parlant. I no t'hi pots adreçar, explicar-li res. Ni tan sols pots escoltar-lo, perquè comunica. I, quan algú comunica, ja se sap que no hi ha diàleg possible. Hi ha alguna entitat que tingui un responsable de dialogar, un responsable d'escoltar? No ho sé, però és possible que hi hagi un responsable de comunicar.

I així anem fent. Els partits polítics (que, segons la llei, ens representen a les institucions democràtiques), comuniquen dia sí i dia també. Els tertulians, presumptes experts en l'art del diàleg i el debat, comuniquen. Els blogaires comuniquem, impacients per publicar coses que no interessen a ningú.

I potser un dia, de cop i volta, els partits polítics pengin el telèfon, callin, i decideixin començar a escoltar. Potser s'adonin que el món ha canviat. Que ja no els truquen, perquè ens hem acostumat a construir, a treballar i a tirar endavant, sense ells. Potser ja no comuniquin, però a ningú no li interessarà. Ja ningú se'ls escoltarà, com ningú s'escoltarà ja els tertulians de sempre, que encara segueixen pensant que és millor qui crida més, qui interromp més, qui "s'aguanta" més estona mentre parla l'altre, només per poder-li dir "ara calla tu, que jo he callat", com si callar i escoltar fossin sinònims... 

Per sort, moltes persones ja fa temps que van descobrir que escoltant l'altre és com s'aprèn a pensar. Saben que, a partir de les mateixes dades objectives, es pot arribar a opinions totalment contraposades. Saben que no cal vèncer ni convèncer ningú. Saben que no existeix LA veritat, sinó diverses interpretacions dels mateixos fenòmens. I tiren endavant malgrat que, al seu voltant, hi ha un excés de comunicació.

Ets tu una d'aquestes persones? què en penses? tu comuniques? a tu et comuniquen? Estaré encantat de llegir els teus comentaris! Prometo no comunicar.

---------------------------------------

We are not ready for communication

It's shocking to read the apparent differences between Catalan and English titles for this post. The first one says "we do communicate" while the English version is the opposite. Nevertheless, the Catalan verb "comunicar" has, at least, two different meanings: "to communicate" and "the phone line is busy, so I cannot contact the other person", that is "the other part is not ready for communication". Tricky word, indeed.

Have you ever experienced disappointment when trying to call someone and hearing that "busy line" signal? you want to talk, you want to listen, and you, simply, can not. The other person -or institution- is talking to another one; and, since it talks, it cannot talk nor listen to you...

Sometimes I have the same feeling when politics come to my mind. Political parties (which, according to Spanish law, represent me in democratic institutions) are so busy talking, that the line is busy for me. I can't just listen to them, I can't just talk to them, because I am sure they will not listen to me. If I shout maybe they will hear me, but I want to be listened, not just heard. 

Sometimes I have the same feeling when I listen to the radio: It's plenty of experts discussing about everything, but each of them is so concentrated in the art of talking that becomes unreachable; nobody can talk to them, nobody can listen to them. At the end, those experts speak to anybody else than themselves.

Sometimes I have the same feeling when I write this blog: I talk/write about something but I don't leave space for others to talk/write, so at the end I blog for myself. At least nobody is paying me for doing that...

And maybe one day political parties hang up the phone, shut up and decide to start listening to people. Maybe then, they will realize that the world has changed. People will no longer call them because, after all, people can get used to build, to work and to move forward without them. Perhaps people will end trying to communicate to commentators, specially to those that assume that "to listen" and "not to talk" are synonyms...

Fortunately, many people have long since discovered that listening to each other is the best way we learn to think. Many people know that same objective data, can lead to completely opposite opinions. They know that THE truth doesn't exist, but different interpretations of the same phenomena. And they carry on, in spite of so many busy phone lines.


Are you one of those people? What do you think? Do you keep busy phone lines for others? I will be glad to read your comments! I promise to hold an open communication line.

Fa calor. És estiu.
Miro el blog i m'adono que fa gairebé dos mesos que no escric. I em sorprenc a mi mateix diente-me "el temps passa volant", com si fos el meu pare...

En 50 dies han passat moltes coses. Ha estat una successió de fets i de sentiments que han passat per davant del blog. No he parat.
Al meu voltant tot ha passat, també, molt ràpid: operacions i càncers de persones properes, reformes a casa, feines que vénen i feines que se'n van, vacances, una mort ben propera… i jo amb la sensació que m'agradaria controlar més el temps, que necessito parar.

I, de cop, aprofitant un moment de tranquil·litat, m'adono que he estat transmetent al meu voltant una sensació d'infelicitat, com si el que faig no m'agradés... Res més lluny de la realitat!!! estic encantat amb la vida que he triat, amb el projecte personal i professional que vaig construint, i amb les persones que tinc al costat en aquest viatge. Per això em va saber greu adonar-me que, de fet, només els parlava del que no va bé, aquell detallet que no quadra, sense compartir la felicitat.

Fa calor, i de vegades penso que l'estiu no hauria d'existir. Però, sense aquell moment de pausa, potser jo encara estaria queixant-me de quanta feina tinc, i de que no puc descansar, perquè no hauria tingut un moment per aturar-me i per adonar-me que, en efecte, tinc moltíssima sort de ser tant feliç, envoltat de les persones que més estimo. I en moments de tristor cmo aquest, quan notem la mort de ben aprop, és quan em proposo de totes totes aportar serenitat i pau.

Què compartiu, vosaltres, amb els que més estimeu? queixes? reclamacions? Alegries?

------------------------------------------------------------------------------------

(I'm sorry. Today, no English version. It's too hot in the Summer, and too late in the night. But next post will be available only in English. I promise)