El meu client ideal

La Maria té 18 anys i està acabant el batxillerat. És molt activa, fa de tot, i tot li surt bé. Vol estudiar medicina, i per això necessita molt bona nota. No pot fallar en res. Ella sempre se n’ha sortit. És capaç de fer mil coses alhora i tot li surt bé.

I ara té por.

Els altres n’esperen molt, d’ella. Tothom li encarrega tasques, i saben que ella ho farà molt bé. I se’n refien. I ella no els pot fallar. Organitza festes d’aniversari de les amigues, les trobades familiars, és la capitana de l’equip de bàsquet i aquest any fa de tresorera de l’esplai on va des de petita. No s’hi podia negar...

Ha tret un 8 a mates. No n’hi ha prou: necessita el 10 perquè ha d’entrar a medicina. Des de petita que diu que vol ser metgessa, com el seu pare.

I la Maria té por.

La Maria creu que l’exigència és el que ens fa tirar endavant. No es conforma amb qualsevol cosa, perquè ella té moltes capacitats, i les ha d’aprofitar. Molta gent no té la sort de tenir les capacitats que ella té, i se sent obligada a sobresortir. Per algú altre, un 8 a mates estaria bé. Però no per a ella. Ella necessita el 10.

Els dissabtes surt amb els altres monitors de l’esplai, a prendre unes cerveses. Abans també quedaven els divendres, però aquest any ella no pot. Ha d’estudiar. I els dissabtes les converses es fan més curtes i l’estona d’estudiar més llarga. Voldria quedar-se una estona més, riure com abans, però ella ara no s’ho pot permetre. No pot decebre ningú. Els seus pares han invertit molt en la seva educació, i el mínim que ella pot fer és treure’n el màxim profit.

La Maria no pot perdre un any de la seva vida. No pot quedar-se fora de la facultat de medicina. Però tampoc no pot deixar penjades les companyes de l’equip. Aquest any tot just són cinc, o sigui que no pot faltar ningú. Hi ha d’anar. A més a més, n’és la capitana; quin exemple donaria!

I la Maria no pot. Se sent culpable per no complir les expectatives. Se sent culpable de tenir por, ella que ho té tot i que ho pot aconseguir tot. Però té por. I no sap com fer-s’ho. Algunes nits, sense saber ben bé per què, es posa a plorar. D’amagat. En silenci.

La Maria avui veu un cartell en el bar on es troba amb els companys quan surt de classe, que diu “en què et puc ajudar?” i pensa que tan de bo algú la pogués ajudar. I, tot i que pensa que ella se n’ha de sortir tota sola, decideix enviar un correu a l’adreça que hi ha al cartell: coach.per.tu@gmail.com

Voldria trucar, però no sabria què dir-li: “hola, em dic Maria, he vist el teu anunci i ...”. Escriu des del mòbil, i s’endú una grata sorpresa quan veu que té la resposta al cap d’un quart.