Sobrequalificats?

Sobrequalificats.

Anem a pams. Què significa "sobrequalificat"? Tenir més qualificacions de les necessàries.

A mi em sembla que estar sobrequalificat per a una feina és bo, perquè pots aportar més. Per exemple, creieu que el Girona, per exemple, renunciaria a fitxar Messi si li calgués un davanter? 

-No, miri, és que demanem un davanter que comenci, perquè paguem poc.
-Tranquils, els diners no són problema. M'agrada el Girona i m'agradaria col·laborar en el seu ascens a primera.
-Ho sento, però és que està sobrequalificat. En buscarem un que s'ajusti més a les nostres especificacions.

No ho crec. Més aviat estarien encantats del fitxatge.

I, no obstant, en molts altres àmbits es considera negatiu tenir "massa qualificacions", "massa preparació", "massa experiència", "massa edat"...

De què tenen por, els que busquen persones per cobrir llocs de feina? De contractar persones que poden fer la feina amb excel·lència, i una mica més? De tenir persones al seu càrrec amb més títols, experiència i edat que ells? De les comparacions? Que els acabin prenent el lloc?

Que no heu entès que, especialment dins l'empresa, l'evolució només és bona si ve per la via de la col·laboració? Que no ho veieu que el que fa gran un entrenador no és que sàpiga millor que ningú jugar en totes les posicions, sinó tenir el millor equip possible?

I després hi ha qui creu que no pot "rebaixar-se" a fer segons quines feines, perquè està sobrequalificat. Quina por et fa tenir 2 màsters i treballar rentant plats? Ho fas a casa, i et surt bé. I hi ha algú disposat a pagar-te per fer-ho. "I si em veu algú conegut?" Doncs el convides a provar-ho un temps. Tu, que has passat fred, calor, gana, set,... durant les vacances, -i n'has gaudit-, ara tens por que et vegin rentant plats, venent assegurances o agafant encàrrecs per telèfon? Que no veus que és una oportunitat per sortir de la rutina, per aprendre noves experiències, per aportar coses noves, i que a més et pagaran per fer-ho?

Potser les entrevistes de feina anirien millor si fossin de l'estil:
-Tens moltes més aptituds que les que calen per fer aquesta feina; com és que t'hi presentes? 
-Per això precisament vull fer aquesta feina: perquè sé que puc fer això... i molt més.
-Quan comences?

El meu client ideal

La Maria té 18 anys i està acabant el batxillerat. És molt activa, fa de tot, i tot li surt bé. Vol estudiar medicina, i per això necessita molt bona nota. No pot fallar en res. Ella sempre se n’ha sortit. És capaç de fer mil coses alhora i tot li surt bé.

I ara té por.

Els altres n’esperen molt, d’ella. Tothom li encarrega tasques, i saben que ella ho farà molt bé. I se’n refien. I ella no els pot fallar. Organitza festes d’aniversari de les amigues, les trobades familiars, és la capitana de l’equip de bàsquet i aquest any fa de tresorera de l’esplai on va des de petita. No s’hi podia negar...

Ha tret un 8 a mates. No n’hi ha prou: necessita el 10 perquè ha d’entrar a medicina. Des de petita que diu que vol ser metgessa, com el seu pare.

I la Maria té por.

La Maria creu que l’exigència és el que ens fa tirar endavant. No es conforma amb qualsevol cosa, perquè ella té moltes capacitats, i les ha d’aprofitar. Molta gent no té la sort de tenir les capacitats que ella té, i se sent obligada a sobresortir. Per algú altre, un 8 a mates estaria bé. Però no per a ella. Ella necessita el 10.

Els dissabtes surt amb els altres monitors de l’esplai, a prendre unes cerveses. Abans també quedaven els divendres, però aquest any ella no pot. Ha d’estudiar. I els dissabtes les converses es fan més curtes i l’estona d’estudiar més llarga. Voldria quedar-se una estona més, riure com abans, però ella ara no s’ho pot permetre. No pot decebre ningú. Els seus pares han invertit molt en la seva educació, i el mínim que ella pot fer és treure’n el màxim profit.

La Maria no pot perdre un any de la seva vida. No pot quedar-se fora de la facultat de medicina. Però tampoc no pot deixar penjades les companyes de l’equip. Aquest any tot just són cinc, o sigui que no pot faltar ningú. Hi ha d’anar. A més a més, n’és la capitana; quin exemple donaria!

I la Maria no pot. Se sent culpable per no complir les expectatives. Se sent culpable de tenir por, ella que ho té tot i que ho pot aconseguir tot. Però té por. I no sap com fer-s’ho. Algunes nits, sense saber ben bé per què, es posa a plorar. D’amagat. En silenci.

La Maria avui veu un cartell en el bar on es troba amb els companys quan surt de classe, que diu “en què et puc ajudar?” i pensa que tan de bo algú la pogués ajudar. I, tot i que pensa que ella se n’ha de sortir tota sola, decideix enviar un correu a l’adreça que hi ha al cartell: coach.per.tu@gmail.com

Voldria trucar, però no sabria què dir-li: “hola, em dic Maria, he vist el teu anunci i ...”. Escriu des del mòbil, i s’endú una grata sorpresa quan veu que té la resposta al cap d’un quart.