Por / Fear

Por

(Avui un post curtet, perquè em fa por allargar-me massa i que vosaltres, avorrits, deixeu de llegir-me)

Ahir estava dinant amb us vells amics. Feia molt de temps que no els veia, i el vi i la sobretaula es van allargar fins el vespre. Un plaer.

La conversa va girar, en molts moments, al voltant de la por. Estem tots vivint moments de canvi, d'incertesa davant del futur. Laboralment, no sabem què passarà demà. I fora de la feina, tampoc.

 

Identificar la por, no ja ens els altres (cosa fàcil!) sinó també en nosaltres mateixos (molt més difícil), pot ser dolorós i generar-nos rebuig, però és el primer pas per acceptar que podem millorar, que la nostra situació actual no és tan bona com volem creure, i que més enllà també hi ha vida. Només cal sortir del nostre raconet còmode.

Quin és el vostre raconet, allà d'on no us voleu moure per por al que hi ha més enllà?  Podeu deixar els vostres comentaris.

(Gràcies, Celeste, per la foto)

----------------------------------------------------------------------------------------------

Fear

(Today, a short post, because I'm scared that you get bored and stop reading it)

Yesterday I was having lunch with some old friends. It's been a long time since the last time we met, so wine and conversation lasted until evening. Pleasure.

Conversation was mainly about fear. We are all living times of change; times of uncertainty about the future. Uncertainty in our jobs, and out of them.

Identifying our fears, the ones that are hidden behind our happy face (which is much more harder) can be painful, but it's the first step to accept that we can improve, that our current situation is not as good as we pretend, and that there is life outside. We only need to go out of our comfortable nook.

What is your safety zone, your comfort box? Are you scared of moving off it?

You can leave your comments. 

Comuniquem / we are not ready for communication

Comuniquem

El primer que sobta d'aquest post d'avui és la diferència aparent entre el títol en català i la seva traducció a l'anglès, que diu "no estem a punt per a la comunicació". Aparent? potser no tant...

Fa dies que escolto la ràdio als matins. Com sempre, els tertulians discutien i, més que un debat o una tertúlia, allò era una olla de grills. No es posaven d'acord en res, excepte en una cosa: els "altres" tenen un problema de comunicació.

Els partits polítics no canvien d'opinió, ni es contradiuen; només tenen un problema de comunicació. A can Barça no hi passa res d'especial; només és un problema de comunicació. Els tertulians -cadascun d'ells- tenen la raó, i els altres estan equivocats; i, si no són capaços de fer descobrir la veritat en l'altre, és perquè tenen un problema de comunicació. I la solució passa, segons tots, per comunicar, comunicar, i comunicar. 

Doncs, efectivament, el problema és comunicar. Que sempre comuniquem. Quan telefones perquè vols parlar amb una persona, o amb una entitat, i l'altra està ocupada parlant, comunica. Tu voldries parlar-hi, establir converses, però l'altre comunica. Està parlant. I no t'hi pots adreçar, explicar-li res. Ni tan sols pots escoltar-lo, perquè comunica. I, quan algú comunica, ja se sap que no hi ha diàleg possible. Hi ha alguna entitat que tingui un responsable de dialogar, un responsable d'escoltar? No ho sé, però és possible que hi hagi un responsable de comunicar.

I així anem fent. Els partits polítics (que, segons la llei, ens representen a les institucions democràtiques), comuniquen dia sí i dia també. Els tertulians, presumptes experts en l'art del diàleg i el debat, comuniquen. Els blogaires comuniquem, impacients per publicar coses que no interessen a ningú.

I potser un dia, de cop i volta, els partits polítics pengin el telèfon, callin, i decideixin començar a escoltar. Potser s'adonin que el món ha canviat. Que ja no els truquen, perquè ens hem acostumat a construir, a treballar i a tirar endavant, sense ells. Potser ja no comuniquin, però a ningú no li interessarà. Ja ningú se'ls escoltarà, com ningú s'escoltarà ja els tertulians de sempre, que encara segueixen pensant que és millor qui crida més, qui interromp més, qui "s'aguanta" més estona mentre parla l'altre, només per poder-li dir "ara calla tu, que jo he callat", com si callar i escoltar fossin sinònims... 

Per sort, moltes persones ja fa temps que van descobrir que escoltant l'altre és com s'aprèn a pensar. Saben que, a partir de les mateixes dades objectives, es pot arribar a opinions totalment contraposades. Saben que no cal vèncer ni convèncer ningú. Saben que no existeix LA veritat, sinó diverses interpretacions dels mateixos fenòmens. I tiren endavant malgrat que, al seu voltant, hi ha un excés de comunicació.

Ets tu una d'aquestes persones? què en penses? tu comuniques? a tu et comuniquen? Estaré encantat de llegir els teus comentaris! Prometo no comunicar.

---------------------------------------

We are not ready for communication

It's shocking to read the apparent differences between Catalan and English titles for this post. The first one says "we do communicate" while the English version is the opposite. Nevertheless, the Catalan verb "comunicar" has, at least, two different meanings: "to communicate" and "the phone line is busy, so I cannot contact the other person", that is "the other part is not ready for communication". Tricky word, indeed.

Have you ever experienced disappointment when trying to call someone and hearing that "busy line" signal? you want to talk, you want to listen, and you, simply, can not. The other person -or institution- is talking to another one; and, since it talks, it cannot talk nor listen to you...

Sometimes I have the same feeling when politics come to my mind. Political parties (which, according to Spanish law, represent me in democratic institutions) are so busy talking, that the line is busy for me. I can't just listen to them, I can't just talk to them, because I am sure they will not listen to me. If I shout maybe they will hear me, but I want to be listened, not just heard. 

Sometimes I have the same feeling when I listen to the radio: It's plenty of experts discussing about everything, but each of them is so concentrated in the art of talking that becomes unreachable; nobody can talk to them, nobody can listen to them. At the end, those experts speak to anybody else than themselves.

Sometimes I have the same feeling when I write this blog: I talk/write about something but I don't leave space for others to talk/write, so at the end I blog for myself. At least nobody is paying me for doing that...

And maybe one day political parties hang up the phone, shut up and decide to start listening to people. Maybe then, they will realize that the world has changed. People will no longer call them because, after all, people can get used to build, to work and to move forward without them. Perhaps people will end trying to communicate to commentators, specially to those that assume that "to listen" and "not to talk" are synonyms...

Fortunately, many people have long since discovered that listening to each other is the best way we learn to think. Many people know that same objective data, can lead to completely opposite opinions. They know that THE truth doesn't exist, but different interpretations of the same phenomena. And they carry on, in spite of so many busy phone lines.


Are you one of those people? What do you think? Do you keep busy phone lines for others? I will be glad to read your comments! I promise to hold an open communication line.

Acceptació / Acceptance

Imaginem un porter de futbol que es queixa perquè els davanters de l'equip contrari xuten amb molta potència i control. Tindria l'excusa perfecta per justificar els gols que encaixés. "És que són massa bons per a mi; jo no hi puc fer res".

Imaginem ara el mateix porter, davant dels mateixos davanters, que decideix llançar-se a aturar tot el que pugui aturar. Ja ha fet el primer pas, que és acceptar la realitat i respondre-hi.

Què passa si els davanters marquen molts gols? El porter pot decidir que ha fracassat, que no serveix per a això. Que no hi ha res a fer. Però també pot acceptar que, en aquesta ocasió, els altres han estat superiors, i que repassarà el vídeo del partit per aprendre'n un mica més. Potser llavors s'adoni que ha fet algunes bones aturades, un parell d'estirades que ni ell mateix creia que podria fer. Potser s'adona que la cosa hagués pogut anar molt pitjor i que, sobretot,  la següent anirà millor.

Acceptar no significa necessàriament quedar-nos quiets, sense fer-hi res. Acceptar és alliberar-nos del victimisme que genera pensar que tot és culpa de l'altre. Acceptar és el primer pas per donar resposta al que ens passa. Acceptar no és només "tolerar", "aguantar-se".

Des de l'acceptació trobem dins nostre les habilitats per respondre al que ens passa. Som "respons-hàbils". Som responsables. Que és, d'alguna manera, el contrari de ser víctimes. Des de l'acceptació es construeix la responsabilitat.

El porter responsable diu "com que m'enfronto als millors davanters, estaré atent a tots els seus moviments". El porter víctima només es pregunta "per què sempre m'ha de tocar a mi enfrontar-me als millors?", mentre la pilota va entrant una vegada i una altra.

-------------------------------------------------------------------------

Imagine a goalkeeper who complains because forwards make strong and accurate shoots. He would have an excuse to justify the goals. "they are too good for me; I can't do anything"

Now imagine that the same goalkeeper, facing the same forwards, decides to do his job and try to stop every shoot . In this case, he has made the first step, which is to accept the reality and respond to it .

What if the forwards score many goals? The goalkeeper may decide that he has failed, that he is unable to do his job. There is nothing to do. But he can also accept that, on this occasion, they were better, and that he will see the video of the game to learn something else. Maybe then he realizes he has made ​​some good blocks indeed. Maybe he realizes that things could have been much worse and that next game will be better.

Acceptance does not necessarily mean to stay still, without doing anything . Acceptance is to get rid of the victimism that lies under the assumption that "it is others' fault". It is the first step to give a response to whatever happen. It is not just "tolerate".

After acceptance we are ready to find inside ourselves the abilities to respond to what happens. We become "response-ables". We are responsible. Which is, somehow, the opposite of being a victim. Acceptance is the foundation of responsibility.


The responsible goalkeeper says "since I am facing the best forwards, I will be attentive to their every move". The victim goalkeeper asks one question all the time: "Why do I always have to face the best ones?" and, meanwhile, the ball goes into the goal again and again.