Aturar-se per avançar millor

Aturar-se per avançar millor

"Ara no, que estic fent una altra cosa".

"Ja sé que és important, però és que això és urgent".

"Ja ho faré quan tingui temps".

En les diverses feines que faig em trobo molt sovint amb frases semblants a les anteriors. Els conceptes de planificació, organització o establiment de prioritats, per exemple, deixen de tenir sentit quan hi ha coses que no volem fer.

Dins nostre hi ha alguna cosa que ens diu que "hauríem de fer" alguna cosa en particular però, com que no volem fer-la, ens muntem tot un entramat d'impediments. I no ens aturem a adonar-nos del que realment volem fer i com volem fer-ho. Els impediments, les urgències, són missatges que ens enviem a nosaltres mateixos: no volem aturar-nos a prendre consciència de què fem i de què diem. I, simplement, diem una cosa i en fem una altra.

Has pensat mai realment què és el que et fa gaudir més a la teva vida? Quines coses estaries fent tot el dia, sense mirar el rellotge? Què faries si et toqués la loteria i no t'haguessis de preocupar pels diners? En què vols ser la millor? Què estàs disposada a fer, des d'ara mateix, per aconseguir-ho?

Sovint ens dediquem a treballar i a estudiar, a acumular hores de feina i títols, i ens oblidem de preguntar-nos amb quin objectiu fem el que fem. I moltes vegades ens oblidem de gaudir del camí que hem triat. Com si la nostra vida fos una successió de coses que no volem fer, però que "s'han de fer".

Quan vols començar a planificar el teu viatge? Quan començaràs a gaudir-ne? O prefereixes que et portin, per poder-te queixar quan el destí no sigui el que t'agrada?

No he vist millors resultats, especialment a nivell emocional, que quan una persona s'ha aturat un moment a mirar l'objectiu, ha triat el seu camí per arribar-hi, i ha començat a caminar.

Potser ara que ve l'estiu sigui un bon moment per fer aquesta aturada. Si vols, ho podem fer junts.

En què et puc ajudar?

Triar és llibertat

Triar és llibertat

Triar és el que ens fa lliures.

Som lliures al moment de decidir. Decidim el que volem.

Decidir, triar, elegir. Podem fer el que vulguem.

I, junt amb la responsabilitat de la tria, ens ve la sensació de llibertat, de saber que hem pres la millor decisió possible.

Quan triem, abandonem possibilitats. Quan triem, perdem opcions. I sabem, al moment de fer la tria, que la millor opció, amb tota la informació de què disposem, és justament la que triem. Sempre triem, doncs, el millor. 

Potser més endavant, si apareix nova informació (per exemple, conseqüències inesperades de la tria) pensem que en el seu moment no vam triar bé, que hi havia opcions millors. Però el cas és que això ERA fals, perquè al moment de triar no ho sabíem. I ara la tria ja està feta. Si en un futur hem de triar una cosa semblant, aleshores podrem incorporar la nova informació i, potser fer una tria diferent.

D'això se'n diu, també, aprenentatge. Que no invalida la certesa que sempre hem triat el millor. I aquesta certesa, aquest convenciment, és el que ens fa lliures de la pressió de la tria, del dolor per la pèrdua que significa renunciar al que no triem. Deixem de fer una cosa perquè hem triat lliurement de fer-ne una de millor. 

Quan, en algun moment, tinc la sensació que tinc obligacions, que no puc triar, i que només hi ha una opció possible, aleshores penso en les alternatives i m'adono que, de fet, i encara que costi, estic triant la millor opció. I torno a tenir la sensació que sóc jo qui tria la meva vida.

I vosaltres? teniu algun cop la sensació que no trieu? us sentiu arrossegats a fer alguna cosa que no voleu? què en penseu?

Sobrequalificats?

Sobrequalificats.

Anem a pams. Què significa "sobrequalificat"? Tenir més qualificacions de les necessàries.

A mi em sembla que estar sobrequalificat per a una feina és bo, perquè pots aportar més. Per exemple, creieu que el Girona, per exemple, renunciaria a fitxar Messi si li calgués un davanter? 

-No, miri, és que demanem un davanter que comenci, perquè paguem poc.
-Tranquils, els diners no són problema. M'agrada el Girona i m'agradaria col·laborar en el seu ascens a primera.
-Ho sento, però és que està sobrequalificat. En buscarem un que s'ajusti més a les nostres especificacions.

No ho crec. Més aviat estarien encantats del fitxatge.

I, no obstant, en molts altres àmbits es considera negatiu tenir "massa qualificacions", "massa preparació", "massa experiència", "massa edat"...

De què tenen por, els que busquen persones per cobrir llocs de feina? De contractar persones que poden fer la feina amb excel·lència, i una mica més? De tenir persones al seu càrrec amb més títols, experiència i edat que ells? De les comparacions? Que els acabin prenent el lloc?

Que no heu entès que, especialment dins l'empresa, l'evolució només és bona si ve per la via de la col·laboració? Que no ho veieu que el que fa gran un entrenador no és que sàpiga millor que ningú jugar en totes les posicions, sinó tenir el millor equip possible?

I després hi ha qui creu que no pot "rebaixar-se" a fer segons quines feines, perquè està sobrequalificat. Quina por et fa tenir 2 màsters i treballar rentant plats? Ho fas a casa, i et surt bé. I hi ha algú disposat a pagar-te per fer-ho. "I si em veu algú conegut?" Doncs el convides a provar-ho un temps. Tu, que has passat fred, calor, gana, set,... durant les vacances, -i n'has gaudit-, ara tens por que et vegin rentant plats, venent assegurances o agafant encàrrecs per telèfon? Que no veus que és una oportunitat per sortir de la rutina, per aprendre noves experiències, per aportar coses noves, i que a més et pagaran per fer-ho?

Potser les entrevistes de feina anirien millor si fossin de l'estil:
-Tens moltes més aptituds que les que calen per fer aquesta feina; com és que t'hi presentes? 
-Per això precisament vull fer aquesta feina: perquè sé que puc fer això... i molt més.
-Quan comences?

Què podem aprendre dels que corren / what to learn from running

Què en podem aprendre, dels que corren?

Córrer està de moda. Només cal mirar al voltant i t'adonaràs que els carrers són plens de gent que passa corrent amb aquelles samarretes llampants totes xopes, mentre riuen i beuen coses massa dolces com per ser saludables...

Us confesso que jo corro, i n'estic orgullós, i córrer m'ha ensenyat algunes lliçons útils. No només per anar més ràpid, sinó també per tenir una vida millor. Així que potser sigueu corredors, o potser no, però en qualsevol cas hi ha moltes lliçons útils que es poden aprendre d'aquest esport de masses. Aquí en teniu 10:

1 . No cal res per començar a córrer

Bé, potser les vambes; no sembla gaire còmode, això de córrer amb sabates de sola... Però en general, per córrer només cal córrer.

Com a empresari, de vegades he estat estudiant l'èxit potencial d'un pla de negocis. I l'única forma real de provar que serà un èxit és per iniciar-lo. Així que sortiu, i a córrer; és més fàcil i més barat del que creieu!

2 . La bona notícia arriba al final

Durant una cursa llarga, diguem 10 kilòmetres o més, algunes persones comencen a un ritme molt ràpid, només per descobrir qualsevol signe de força els ha abandonat quan encara són a la meitat de la cursa. Així que comenceu a poc a poc, centreu-vos en el final, en la recompensa que tindreu -refrescs, l'abraçada de la família, o el que us fa sentir bé. I seguiu endavant . Al capdavall, voleu anar ràpid, o preferiu arribar a destins llunyans?

3 . Escolteu el vostre cos

De vegades creieu que podeu amb tot, oi? La feina, la família, els amics, la vida social ... i després d'un temps, el vostre cos comença a queixar-se i sentiu aquell mal d'esquena, o potser una mica de mal de cap de tant en tant. Els corredors escolten el seu cos, i si cal corren més a poc a poc. El teu cos parla, de vegades molt fort, o sigui que més valdria escoltar-lo abans no sigui massa tard .

4 . Parleu amb el vostre cos

Alguna vegada heu demanat als vostres malucs que us ajudin durant una cursa, perquè esteu notant que les cames soles ja no poden seguir el ritme?

Aquesta és una de les més grans lliçons que podem aprendre de córrer: el teu cos t'escolta. Només cal indicar-li per què i per a què esteu corrent, i segur que el vostre cos acceptarà de bon gra un extra de treball.

Es tracta, doncs, d'un diàleg entre tu i el teu cos, el el que cada part pren consciència dels desitjos i de les necessitats dels altres. I llavors us adonareu que el vostre cos és més hàbil del que us penseu, i que és capaç d'assolir el que semblava inabastable .

Alguna vegada heu demanat ajuda a la feina, explicant per què i per a què? La majoria de les vegades, funciona!

5 . Gaudiu de les fites assolides

Córrer, i la vida en general, és ja de per si massa exigent, així que serà millor que no afegiu demandes addicionals. Heu corregut ja un kilòmetre? Molt bé! Gaudim-ne, i a pel segon.

Els corredors que només miren quants kilòmetres falten encara fins la línia d'arribada, difícilment aconseguiran creuar-la. Així doncs, celebreu. I seguiu endavant.

6 . Manteniu-vos lluny d'addiccions

No estic parlant de l'addicció a certes substàncies, siguin legals o no, sinó de l'addicció a córrer. Els corredors se senten bé estant en marxa, i podrien tenir la temptació de córrer més i més. Però la vida és una altra cosa. Per exemple, no córrer.

Ets addicte a córrer (o a la feina, o a sortir de festa)? Millor respira profundament i relaxa't una estona. Per si de cas.

7 . Podeu gaudir estant sols i anant en grup

Es pot córrer sol. Només tu i la carretera. És un dels millors moments per prendre consciència d'un mateix, celebrant la vida. Les meves millors idees sorgeixen mentre corro sol, ja que la meva ment, igual que la resta del cos, està lliure per passejar i explorar nous camins.

I també es pot córrer en equip. És una molt bona oportunitat d'adaptar el propi ritme al dels altres, demanant ajuda si cal, o bé aportant unes paraules d'alè als corredors més cansats. Corrent amb altra gent he descobert que puc gaudir igual d'una cursa feta a 7 minuts per kilòmetre o a 4. Córrer en grup m'ajuda a descobrir que puc canviar i seguir gaudint.

8. Els reptes no són en contra de res

No cal vèncer el cronòmetre. No cal vèncer el vostre amic. Córrer no és "tu contra el món". Córrer és tot el contrari: amb les habilitats de cadascú, es comença a practicar i els resultats van venint tot sols. 

Voleu córrer? Doncs gaudiu-ne. Feu vostre el lema olímpic de "Citius, Altius, Fortius" (més ràpid, més alt, més fort) i endavant. Celebreu els vostres èxits. I no us oblideu de celebrar les ocasions que no us heu superat, perquè són el senyal que sou persones humanes, i no pas una màquina de córrer.

9 . Establir objectius millora el rendiment

De vegades és bo " simplement córrer", però l'establiment d'objectius clars ajuda a fer el seguiment del rendiment i, per tant, celebrar els èxits que aneu assolint . Tingueu en compte que un objectiu ha de ser "SMART" (és a dir, Simple, Mesurable, Assolible, Realista i en un Temps limitat) si volem que sigui eficaç. "Acabar una marató després d'un pla de setze setmanes" podria ser un objectiu a assolir, mentre que "Ser el millor corredor " no ho és . En absolut. Per tant, tingueu cura a l'hora d'establir els objectius. Però establiu-ne.

I, per descomptat, no us oblideu de fer públics els vostres objectius, perquè tothom al vostre voltant us pugui donar suport. Eviteu els pessimistes.

10 . Primer, la funcionalitat. Després, la imatge

Tant si sou fashion-victims com si no, la funció va primer a l'hora de triar què us cal per córrer. Us cal un parell nou de vambes? Emproveu-vos-en com a mínim 10 parells, i trieu les més còmodes.  Després, si voleu, ja preguntareu en quins colors les tenen.

Una cursa no és una desfilada -encara que de vegades podria semblar-ho- i potser aquella samarreta nova us farà patir durant la cursa; quan aneu de compres, vigileu què demaneu.

Per descomptat no estic dient que la imatge no és important. M'encanta quan la meva dona em diu "se't veu molt bé, amb aquestes malles noves", però això no servirà de gaire si als dos minuts el que porto es converteix en una tortura. Seguir endavant és molt més important. Com en la vida real.

Espero que algunes d'aquestes 10 lliçons us ajudin a tenir millors curses i millor vida.

En sabeu alguna altra? Us agradaria compartir-les? Espero amb interès els vostres comentaris!

-----------------------------------------------------------------------

What can we learn from running?

http://www.lifehack.org/articles/lifestyle/10-lessons-learn-from-running.html

Flux

Flux

Quan tot flueix, tot va bé. Al mar, en un dia de calma, em deixo portar pel moviment suau de l'aigua, observant els peixos i la sorra. No estic al mar; sóc mar. Em deixo portar pel flux, el corrent, allà on em porti. I no només al mar: els sopars de pizza dels divendres, quan corro. De vegades estic en el flux de la feina, i ja no sóc jo; sóc un consultor, o un coach, o un professor. Flueixo.

I, de sobte, en un instant, ve aquella onada que et trenca el flux, una rampa al bessó, un comentari de l'altre que et trenca aquella immersió que tenies. Per què justament ara? Per que a mi?

Els trencaments del flux m'ajuden a moure'm, a canviar alguna cosa. S'ha trencat l'equilibri, i ja no tornarà. És el moment de buscar un nou equilibri, de fer coses diferents, de comprendre que tinc l'oportunitat d'aprofitar el trencament, de pensar, dir i actuar de forma diferent. Com a éssers vius estem sempre movent-nos (podríem viure amb el cor aturat?) i de vegades pensem que només podem fer un sol tipus de moviment, aquell amb què ens sentim còmodes. Quan es trenca el flux, tenim l'oportunitat de moure'ns diferent, i descobrir que podem tornar a fluir en la nova situació. En un equilibri dinàmic, atent als nous equilibris que anem trobant. Podem decidir.

Podem decidir ser aturats; podem decidir ser buscadors de feina; podem decidir ser creadors de feina; podem decidir fer el que vulguem, i trobar la manera que això ens doni diners. I podem fluir en cada decisió que prenguem.

Com vius els trencaments del flux? Què et mou? Si vols, pots compartir-ho als comentaris...

(PD Gràcies, Abiwell, per recordar-me que ens movem)

Crònica de "Converses de futur" / Chronicle of "Conversations about future"

Crònica de "Converses de futur"

Dimarts passat vaig assistir a la primera "Converses de futur", patrocinades per Banc Sabadell. Va ser una experiència molt interessant, que m'agradaria compartir amb vosaltres. És un recull de sensacions viscudes, frases escoltades i accions observades mentre era allà. Espero que us faci pensar, i gaudiu d'aquesta crònica de la conversa entre Dídac Lee i Toni Segarra tant com jo ho vaig fer.


19:00 - Hora de la cita, al Convent dels Àngels de Barcelona.

19:02 - Arribo al lloc, patint per fer tard (què em passa a mi, que no vull fer mai tard?). M'adono que no porto els candaus de la bicicleta. Resignat, penso que el millor és tornar a casa, per no arriscar-me a perdre el meu mitjà de transport.

19:03 - Decideixo preguntar al vigilant de l'entrada si puc deixar la bicicleta en algun lloc. Descobreixo la gran predisposició i amabilitat d'aquell senyor, que de seguida troba la solució. Em vigilaran la bicicleta perquè pugui assistir a l'acte. Els estels -i els homes de gris- estan alineats. Gràcies!

19:05 - Control d'entrada amb Ipad. La sessió promet. I guarda-roba de franc. Molta gent. Això és un bar? per què tantes ampolles de gin?

19:15 - He comprovat que les begudes són, també, de franc. Em prendria un gintònic de Seagram's, tal com recomana el meu amic Fernando, però fa 3 mesos que l'entrenament per la marató i l'alcohol són incompatibles; demano una tònica. Dec ser l'únic. Les copes-baló són a les mans de gairebé tothom.

19:16 - Faig una ronda per la sala i tasto tots els aperitius que hi ha (el que hagi de venir, que m'enganxi amb la panxa plena). Veig unes taules amb quaderns i llapis per fer anotacions. N'agafo un, i em quedo amb les ganes d'agafar-ne més per fer un regal als meus fills.

19:25 - Sense bateria al mòbil. L'oportunitat perfecta per escoltar i mirar. També dec ser l'únic que mira al voltant. Som en una església, d'estil gòtic, però a tothom sembla que li és igual.

19:30 - Comença la conversa: els dos protagonistes, a la zona de l'altar. Els altres, asseguts en cubs, a la zona dels fidels. Gent dreta al darrere, i alguns cubs buits. 

19:31 - Començo a anotar frases que van dient els dos protagonistes, i ja no pararé de fer-ho durant tota l'estona. Quan una frase m'arriba, l'anoto literalment:
   "Estudia algo que no sirva para nada, y así tendrás que emprender" (Toni Segarra)
   "O eres diferente, o eres barato" (Guy Kawasaki)
   "Muchas veces no soy consciente de estar trabajando" (Toni Segarra)
   "Quien encuentra un trabajo que le apasiona, no vuelve a trabajar en su vida" (Confuci)
   "¿Cuánto tiempo dedicamos a buscar las vocaciones?" (Dídac Lee)
   "Emprendedor: transforma una idea en una realidad, asumiendo un riesgo" (Dídac Lee)
   "En según qué clases, el que debería tomar medicación es el que presta atención" (Toni Segarra)
   "Las carreras de Humanidades proporcionan perspectiva" (Toni Segarra)
   "Si no hubiera habido la prueba y error, jamás habría encontrado una vocación" (Dídac Lee)
   "¡No tenemos una sola vocación! Por tanto, no es tan difícil encontrar una" (Toni Segarra)
   "Ideas, las hay a montones. Y, si no tienes ideas, copia" (Toni Segarra)
   "Lo primero que comunica es el producto" (Toni Segarra)
   "La paternidad de la idea da igual" (Toni Segarra)
   "Al final, es un tema de ejecución de la idea" (Dídac Lee)
   "Uno de los motivos por los que fundé la empresa fue porque encontré a mi socio. Somos compatibles y complementarios" (Toni Segarra; però podria haver estat una frase meva, quan penso en IAMES i en Toni Cuminal)
   "Si vas sol, aniràs ràpid; si vas acompanyat, arribaràs lluny. I, si vas acompanyat de qui pot anar sol, arribaràs lluny ràpidament" (Dídac Lee)
   "Un projecte ha de ser Gran, Il·lusionant i Rentable" (Dídac Lee. L'acrònim em fa pensar que, perquè un projecte funcioni, ha de suposar un GIR)
   "Ya no vivimos en un mundo de Sota, Caballo y Rey. Hay que dejar de tratar de conservar los antiguos esquemas" (Toni Segarra)
   "Te vas a tener que dedicar 10.000 horas. Más vale que las quieras trabajar" (Toni Segarra)
   "Se aprende imitando" (Toni Segarra)
   "Be water, my friend. Una frase que contiene la esencia del emprendedor: la adaptación" (Bruce Lee & Dídac Lee)

20:30 - S'acaba la sessió, i tinc la sort de ser el primer en recollir la jaqueta del guarda-roba. Recullo la bici, agraeixo la feina al vigilant de la porta (diria que s'ha sorprès de l'encaixada de mans), i torno cap a casa després de prendre'm la segona tònica i fer una ronda de comiat als canapès.


Quina frase us ha arribat més? Quina frase afegiríeu? Espero els teus comentaris...


-----------------------------------------------------------------------------------
 Chronicle of "Conversations about future"

Last Tuesday I attended the first "Conversations about future", sponsored by Banc Sabadell . It was a very interesting experience that I would like to share with you .I hope you enjoy this chronicle of the conversation between Dídac Lee and Toni Segarra as much as I did .


19:00 - Time of the event , at The Angels' Convent, downtown Barcelona.

19:02 - I arrive at the place. It's two minutes late (why I don't like being late?). I realize I forgot the bicycle locks. I think it 's best to go home, because the risk of losing my bike is too high.

19:03 - I decide to ask the security guard if I can check the bike somewhere. I Discover the great willingness and kindness of that gentleman, who immediately comes up with a solution. My bike will watched by a guard during the meeting, so I can attend it. It looks like stars -and the men in grey- are aligned. Thank you!

19:05 - Check in control with iPad. Wow. And wardrobe for free. thumbs up!. Lots of people. Hey, is that a bar? and it's plenty of Gin bottles.

19:15 - I've found that drinks are also for free. I'd like to order a Seagram 's gintonic, as recommended by my friend Fernando, but 3 months training for the marathon and alcohol are incompatible, so I order tonic water. I must be the only one. The balloon - glasses are in the hands of almost everyone .

19:16 - I walk around and taste all the snacks there. I see a table with notebooks and pencils and pick one of each. I'd like to take some more as a gift for my children, but I dare not.

19:25 - My smartphone's battery is 0%. It's the perfect opportunity to listen and watch. Again, I must be the only one looking around  We are in Gothic church, but it seems that nobody cares.

19:30 - The conversation starts. The two players in the area of the altar. The rest of us, sitting on stools. Some people is standing up, though there are some free stools.

19:31 - I start writing down sentences that the two protagonists are saying. Everytime a phrase touches me, I write it down:
   "You must study something that is useless , so you'll have to be an entrepreneur" (Toni Segarra)
   "You are either different, or cheap" (Guy Kawasaki )
   "Sometimes I don't notice I am actually working" (Toni Segarra)
   "He who finds a job that excites him, does not return to work on his life" (Confucius)
   "How long do we spend looking for a passion?" (Dídac Lee)
   "Entrepreneur: someone transforming an idea into a reality, by undertaking some risks" (Dídac Lee)
   "In some lectures, those who need medication are the ones that are actually attending them"(Toni Segarra)
   "The study of Humanities provides perspective" (Toni Segarra)
   "If there had been no trial&error, I would never have found a passion" (Dídac Lee)
   "We do not have a single passion! Therefore, it is not so difficult to find one" (Toni Segarra)
   "It's plenty of oideas everywhere. And, if you have no ideas, just copy" (Toni Segarra)
   "Your product is the main source of communication" (Toni Segarra)
   "Ownership of an idea does not matter" (Toni Segarra)
   "At the end of the day, it is a matter of implementing the idea" (Dídac Lee)
   "One of the reasons why I founded the company was because I met my partner. We are compatible and complementary" (Toni Segarra, but it could have been my sentence, thinking of IAMES and Toni Cuminal)
   " If you go alone you'll go fast; if you don't, you'll arrive far away. And if you are surrounded by people that can go on their own, you'll arrive farther and faster" (Dídac Lee)
   "A project must be Big, Exciting and Profitable" (Dídac Lee. Acronym for these words is the Catalan word for TWIST, which is something that every project must make)
   " We no longer live in a certain world. We all should stop trying to preserve old patterns" (Toni Segarra)
   "You're going to have to spend 10,000 hours working. You better love that work" (Toni Segarra)
   "People learn by imitating" (Toni Segarra)
   "Be water, my friend. A phrase that contains the essence of entrepreneurship: adaptation" (Bruce Lee & Dídac Lee)

20:30 - Session ends, and I am lucky to be the first in the line for the wardrobe. Take my bike, thank the guardian (is he surprised about the handshake?), and go back home after a second tonic water and some extra snacks.



What is your favourite sentence? How do you feel about that? I welcome your comments ...

Acceptació / Acceptance

Imaginem un porter de futbol que es queixa perquè els davanters de l'equip contrari xuten amb molta potència i control. Tindria l'excusa perfecta per justificar els gols que encaixés. "És que són massa bons per a mi; jo no hi puc fer res".

Imaginem ara el mateix porter, davant dels mateixos davanters, que decideix llançar-se a aturar tot el que pugui aturar. Ja ha fet el primer pas, que és acceptar la realitat i respondre-hi.

Què passa si els davanters marquen molts gols? El porter pot decidir que ha fracassat, que no serveix per a això. Que no hi ha res a fer. Però també pot acceptar que, en aquesta ocasió, els altres han estat superiors, i que repassarà el vídeo del partit per aprendre'n un mica més. Potser llavors s'adoni que ha fet algunes bones aturades, un parell d'estirades que ni ell mateix creia que podria fer. Potser s'adona que la cosa hagués pogut anar molt pitjor i que, sobretot,  la següent anirà millor.

Acceptar no significa necessàriament quedar-nos quiets, sense fer-hi res. Acceptar és alliberar-nos del victimisme que genera pensar que tot és culpa de l'altre. Acceptar és el primer pas per donar resposta al que ens passa. Acceptar no és només "tolerar", "aguantar-se".

Des de l'acceptació trobem dins nostre les habilitats per respondre al que ens passa. Som "respons-hàbils". Som responsables. Que és, d'alguna manera, el contrari de ser víctimes. Des de l'acceptació es construeix la responsabilitat.

El porter responsable diu "com que m'enfronto als millors davanters, estaré atent a tots els seus moviments". El porter víctima només es pregunta "per què sempre m'ha de tocar a mi enfrontar-me als millors?", mentre la pilota va entrant una vegada i una altra.

-------------------------------------------------------------------------

Imagine a goalkeeper who complains because forwards make strong and accurate shoots. He would have an excuse to justify the goals. "they are too good for me; I can't do anything"

Now imagine that the same goalkeeper, facing the same forwards, decides to do his job and try to stop every shoot . In this case, he has made the first step, which is to accept the reality and respond to it .

What if the forwards score many goals? The goalkeeper may decide that he has failed, that he is unable to do his job. There is nothing to do. But he can also accept that, on this occasion, they were better, and that he will see the video of the game to learn something else. Maybe then he realizes he has made ​​some good blocks indeed. Maybe he realizes that things could have been much worse and that next game will be better.

Acceptance does not necessarily mean to stay still, without doing anything . Acceptance is to get rid of the victimism that lies under the assumption that "it is others' fault". It is the first step to give a response to whatever happen. It is not just "tolerate".

After acceptance we are ready to find inside ourselves the abilities to respond to what happens. We become "response-ables". We are responsible. Which is, somehow, the opposite of being a victim. Acceptance is the foundation of responsibility.


The responsible goalkeeper says "since I am facing the best forwards, I will be attentive to their every move". The victim goalkeeper asks one question all the time: "Why do I always have to face the best ones?" and, meanwhile, the ball goes into the goal again and again.

Tots hi guanyem / win-win

El meu soci a l'aventura IAMES em comenta la notícia que el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya considerarà oficialment, a partir de demà, l'especialitat de Psicòleg-Coach. És una molt bona notícia, perquè finalment es dóna oficialitat a una certificació, la de Coach, que fins ara estava mancada de regulació.

Els requisits per ser Psicòleg-Coach són dos: ser psicòleg, i ser coach. Òbviament. I què vol dir ser psicòleg? doncs estar oficialment graduat en psicologia. I què significa ser coach? doncs estar acreditat com a tal per l'AECOP o la ICF.

O sigui, que finalment es reconeix que els estudis acreditats per una d'aquestes dues associacions internacionals donen dret al reconeixement oficial com a Coach. Tenir un títol oficial no sempre és garantia d'excel·lència professional, però està clar que el punt de partida és diferent.

Segons el Col·legi de psicòlegs, el coaching parteix de la psicologia (i d'aquí la inclusió d'aquesta especialitat) però no s'adreça necessàriament a pacients que necessitin tractament psicològic, sinó que va més enllà.

Penso que la psicologia és un bon complement del coaching -i a l'inrevés-, sempre i quan quedi clara la distinció entre els pacients (és a dir, els que necessiten tractament psicològic) i els "im-pacients" (és a dir, les persones sanes que tenen pressa per obtenir millors resultats)

Entretant, jo només espero seguir aprenent a fer bé la meva feina. En què et puc ajudar?

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

My partner at IAMES has told me that the College of Psychologists of Catalonia will consider as official a new specialty: Psychologist-Coach. It is good news, because it finally gives an official certification, Coach, which lacked regulation.

There will be two requirements for becoming a Psychologist-Coach: to be a Psychologist, and to be a Coach. Obviously. And what does it mean to be a Psychologist? Just to be officially a graduate in Psychology. And what does it mean to be Coach? Just to be accredited as such by the AECOP or the ICF.

So, the College finally acknowledges that studies accredited by one of those two associations lead to official recognition as a Coach. Holding an official degree is not always a guarantee of professional excellence, but it is clear that the starting point is different.

According to the College, Coaching stems from Psychology (hence the inclusion of this field as a Psychology-related specialty) but it is not necessarily intended for patients who need Psychological treatment; it goes beyond.

I think that Psychology is a good complement of Coaching, and vice versa, as long as it is clear the distinction between patients (i.e. the ones who need psychological treatment) and "im-patients" (i.e. the healthy ones that are willing to achieve better results)

Meanwhile, I only hope to keep learning to do my job. How can I help you?

Sempre triem / We always choose

M'estic llegint un llibre de comunicació no violenta de Marshall Rosenberg. Molt revelador. Cap al final, després d'adonar-me que em falta molt per aprendre, l'autor em regala una nova lliçó, aquest cop en forma d'exercici:

1. Fes una llista de tot el que "has de fer", per obligació, perquè sí, perquè no hi ha mes remei. (per exemple, "he d'escriure al blog", "m'he de llevar d'hora")
2. Canvia tots els inicis de la llista per "jo trio" (per exemple, "jo trio escriure al blog", "jo trio llevar-me d'hora")
3. Afegeix a cada element la continuació "perquè vull..." (per exemple "jo trio escriure al blog perquè compartir el que penso", "jo trio llevar-me d'hora perquè vull preparar un bon esmorzar a la família")

Aquest exercici m'ha reconnectat amb una creença que tinc, i que m'ajuda a seguir endavant: SEMPRE TRIEM. No hi ha obligacions, sinó compromisos.

De tant en tant, em sembla que tinc obligacions per complir, que jo no hi puc fer res, que tot em ve de fora. La culpa, de la crisi; de la societat. Dels altres. Però quan m'adono que puc triar (per exemple, "jo trio deixar d'escriure al blog perquè vull quedar-me els pensaments per a mi sol", "jo trio llevar-me a migdia perquè vull viure intensament la nit"), ja només és qüestió de fer balanç i decidir-me. Jo trio. SEMPRE TRIEM.

Qui s'anima a fer la llista? voleu compartir-ne alguns punts?

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


I'm reading a book about non-violent communication by Marshall Rosenberg. Revealing. At the end of the book, after realizing I have a lot to learn, the author has taught me a new lesson, this time in the form of an exercise: 

1. Make a list of everything you "have to", because it's an obligation, like it or not, because there is no alternative. (eg, "I have to write the blog", "I have to wake up early in the morning")
2. Change all the "I have to" by "I choose" (eg, "I choose to write the blog", "I choose to wake up early in the morning")
3. Add to each item the ending "because I want to..." (eg "I choose to write the blog because I want to share my thoughts", "I choose to wake up early in the morning because I want to prepare a good breakfast for my family")

This exercise reminds me one of my strongest beliefs, which helps me keep going: WE ALWAYS CHOOSE. No obligations, but engagements.

Sometimes, I think I have obligations to fulfill, no matter what I do, because everything comes from outside. It's the crisis' fault; it's society's. It's others'. But when I realize that I can choose (for example, "I choose to stop writing the blog because I want to keep my thoughts secret" "I choose to wake up at noon because I want to ntensely enjoy the night"), then it is just a matter of choosing. And I choose. WE ALWAYS CHOOSE.

Who dares to do the list? Do you want to share a few items?

Què volen aquesta gent? / What do they want?

De vegades faig de professor. De vegades, de pare. I, de vegades, de coach, i fins i tot de consultor. I em pregunto sovint què volen els meus alumnes, els meus fills, els meus coachees, els meus clients. Molts són adolescents (aquella etapa que va dels 10 als 50 anys, si fa no fa...), i de vegades em sembla que no sé què volen de mi. Per tant, he anat a buscar respostes. I les he trobat a internet. Angela Meiers, professora d'Iowa preocupada com jo pel que volen els seus alumnes, ha publicat a la seva Web una enquesta que va fer als seus alumnes. El que volen, i el que es mereixen. També he trobat un vídeo amb el decàleg del que els alumnes esperen dels seus professors. Us el resumeixo, perquè m'ha semblat que es pot aplicar a tots els àmbits de la meva vida: com a professor, com a coach, com a consultor, en la relació amb els altres en general, em serà molt útil tenir present el que esperen de mi.

1. Somriu-me; això em dóna confiança.
2. Adona't que hi sóc; no sóc estúpid, ni mandrós.
3. Estima'm.
4. Creu en mi; puc canviar.
5. Confia en mi; tots fem errors i jo vull aprendre'n.
6. Escolta'm; les meves opinions importen.
7. Sigues la meva font d'inspiració; jo sóc necessari, puc i vull.
8. Ajuda'm; deixa que faci preguntes, i ensenya'm com; no em diguis nomes com.
9. Dóna'm poder; dóna'm una oportunitat.
10. Honora'm; no sóc només un acudit; mereixo que em respectis.

Què en penseu? Això és el que vosaltres espereu dels vostres professors / pares / coaches / consultors? Quina llista faríeu, els adolescents d'aquí? Espero els vostres comentaris.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Sometimes I am a teacher. Sometimes, I am a parent. And sometimes I am a coach, and even a consultant. And I often ask myself what do others want from me: students, my son and daughter, coachees, clients. Most of them are teenagers (from 10 to 50, more or less...), and sometimes I think I don't know what do they want. So I've been looking for answers. And I have fond them at Internet. Angela Meiers, a teacher for Iowa who is also worried about what do her students want, has posted in her Website the results of an interview to teenagers. What they want, and what they deserve. I have also found a video, with the main 10 points that teenage students want from their teachers. All 10 points can be applied to everything I deal with. And it will be very helpful to keep this list in mind.

1. Smile at me; this will give me confidence.
2. Notice me; I'm not stupid, I'm not lazy.
3. Love me.
4. Believe in me; I can make a change.
5. Trust me; we all make mistakes and I want to learn from them.
6. Hear me; my oppinion matters.
7. Inspire me; I am needed; I can and I will.
8. Help me; let me ask questions; show me how, don't tell me how.
9. Empower me; give me a chance.
10. Honor me; I am not a joke; I deserve to be honored.

What do you think of this list? Is this the kind of things you expect from your teachers / parents / coaches / consultants? What is the list that our teenagers would make? I'll welcome all your comments.