Sobrequalificats?

Sobrequalificats.

Anem a pams. Què significa "sobrequalificat"? Tenir més qualificacions de les necessàries.

A mi em sembla que estar sobrequalificat per a una feina és bo, perquè pots aportar més. Per exemple, creieu que el Girona, per exemple, renunciaria a fitxar Messi si li calgués un davanter? 

-No, miri, és que demanem un davanter que comenci, perquè paguem poc.
-Tranquils, els diners no són problema. M'agrada el Girona i m'agradaria col·laborar en el seu ascens a primera.
-Ho sento, però és que està sobrequalificat. En buscarem un que s'ajusti més a les nostres especificacions.

No ho crec. Més aviat estarien encantats del fitxatge.

I, no obstant, en molts altres àmbits es considera negatiu tenir "massa qualificacions", "massa preparació", "massa experiència", "massa edat"...

De què tenen por, els que busquen persones per cobrir llocs de feina? De contractar persones que poden fer la feina amb excel·lència, i una mica més? De tenir persones al seu càrrec amb més títols, experiència i edat que ells? De les comparacions? Que els acabin prenent el lloc?

Que no heu entès que, especialment dins l'empresa, l'evolució només és bona si ve per la via de la col·laboració? Que no ho veieu que el que fa gran un entrenador no és que sàpiga millor que ningú jugar en totes les posicions, sinó tenir el millor equip possible?

I després hi ha qui creu que no pot "rebaixar-se" a fer segons quines feines, perquè està sobrequalificat. Quina por et fa tenir 2 màsters i treballar rentant plats? Ho fas a casa, i et surt bé. I hi ha algú disposat a pagar-te per fer-ho. "I si em veu algú conegut?" Doncs el convides a provar-ho un temps. Tu, que has passat fred, calor, gana, set,... durant les vacances, -i n'has gaudit-, ara tens por que et vegin rentant plats, venent assegurances o agafant encàrrecs per telèfon? Que no veus que és una oportunitat per sortir de la rutina, per aprendre noves experiències, per aportar coses noves, i que a més et pagaran per fer-ho?

Potser les entrevistes de feina anirien millor si fossin de l'estil:
-Tens moltes més aptituds que les que calen per fer aquesta feina; com és que t'hi presentes? 
-Per això precisament vull fer aquesta feina: perquè sé que puc fer això... i molt més.
-Quan comences?

El meu client ideal

La Maria té 18 anys i està acabant el batxillerat. És molt activa, fa de tot, i tot li surt bé. Vol estudiar medicina, i per això necessita molt bona nota. No pot fallar en res. Ella sempre se n’ha sortit. És capaç de fer mil coses alhora i tot li surt bé.

I ara té por.

Els altres n’esperen molt, d’ella. Tothom li encarrega tasques, i saben que ella ho farà molt bé. I se’n refien. I ella no els pot fallar. Organitza festes d’aniversari de les amigues, les trobades familiars, és la capitana de l’equip de bàsquet i aquest any fa de tresorera de l’esplai on va des de petita. No s’hi podia negar...

Ha tret un 8 a mates. No n’hi ha prou: necessita el 10 perquè ha d’entrar a medicina. Des de petita que diu que vol ser metgessa, com el seu pare.

I la Maria té por.

La Maria creu que l’exigència és el que ens fa tirar endavant. No es conforma amb qualsevol cosa, perquè ella té moltes capacitats, i les ha d’aprofitar. Molta gent no té la sort de tenir les capacitats que ella té, i se sent obligada a sobresortir. Per algú altre, un 8 a mates estaria bé. Però no per a ella. Ella necessita el 10.

Els dissabtes surt amb els altres monitors de l’esplai, a prendre unes cerveses. Abans també quedaven els divendres, però aquest any ella no pot. Ha d’estudiar. I els dissabtes les converses es fan més curtes i l’estona d’estudiar més llarga. Voldria quedar-se una estona més, riure com abans, però ella ara no s’ho pot permetre. No pot decebre ningú. Els seus pares han invertit molt en la seva educació, i el mínim que ella pot fer és treure’n el màxim profit.

La Maria no pot perdre un any de la seva vida. No pot quedar-se fora de la facultat de medicina. Però tampoc no pot deixar penjades les companyes de l’equip. Aquest any tot just són cinc, o sigui que no pot faltar ningú. Hi ha d’anar. A més a més, n’és la capitana; quin exemple donaria!

I la Maria no pot. Se sent culpable per no complir les expectatives. Se sent culpable de tenir por, ella que ho té tot i que ho pot aconseguir tot. Però té por. I no sap com fer-s’ho. Algunes nits, sense saber ben bé per què, es posa a plorar. D’amagat. En silenci.

La Maria avui veu un cartell en el bar on es troba amb els companys quan surt de classe, que diu “en què et puc ajudar?” i pensa que tan de bo algú la pogués ajudar. I, tot i que pensa que ella se n’ha de sortir tota sola, decideix enviar un correu a l’adreça que hi ha al cartell: coach.per.tu@gmail.com

Voldria trucar, però no sabria què dir-li: “hola, em dic Maria, he vist el teu anunci i ...”. Escriu des del mòbil, i s’endú una grata sorpresa quan veu que té la resposta al cap d’un quart. 

Emocions positives i negatives? / Positive and negative feelings?

Emocions positives i negatives?

Parlar d'emocions positives, com l'amistat, o de negatives, com l'odi, és acceptar que hi ha emocions negatives i emocions positives. Com si una cosa estigués bé i una altra malament. Com si hi hagués emocions que "podem tenir" i emocions que "no podem tenir". Jo no crec pas que hi hagi una llista de sentiments prohibits enlloc...

El problema, més que no pas tenir certes emocions, és quan certes emocions ens tenen a nosaltres. El problema no és sentir odi (cosa que va molt bé per activar els mecanismes de defensa o d'atac), sinó que l'odi no ens deixi sentir res més.

Quan no ens donem permís per tenir les emocions que estem tenint, aquestes emocions queden atrapades dins nostre, com una beguda amb gas dins una ampolla que ha estat sacsejada; a la mínima, surt amb força i ho esquitxa tot.

Quan sentim odi, potser podem pensar quina és la nostra necessitat que no està satisfeta. Què volíem i no estem aconseguint. I en què m'ajuda l'odi que estic sentint. Potser escoltant l'odi serem capaços de saber què ens vol dir, i potser podrem començar a pensar en gestionar l'odi que sentim, com quan obrim una ampolla a poc a poc. I potser veurem que hi ha coses que podem dir i fer de forma diferent, que ens poden portar a emocions diferents, i coordinar-nos amb el nostre entorn.

L'alegria, la ràbia, l'odi, l'amor, truquen sovint a la nostra porta, i no serveix de res fer veure que no les sentim, o desconnectar el timbre perquè no truquin. Atenguem-les com es mereixen, perquè surten de dins nostre i han vingut a dir-nos coses. Això sí: vigileu si les cuideu molt, si les mimeu molt, perquè podrien quedar-se a casa vostra una llarga temporada...

Quines emocions cuideu perquè es quedin? Quines estan trucant a la porta i feu veure que no les sentiu?

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Positive and negative feelings?

To talk about positive emotions, like happiness or friendship, or negative, such as hatred, is to accept that there exist such positivity or negativity. It looks like "positive" emotions are good, so you must feel them, and "negative" emotions are bad, so you must not feel them. I don't think there's a list of banned feelings anywhere...

The problem, rather than to have certain emotions, is when these emotions take us. The problem is not feeling hatred (which is good to trigger some mechanisms of defense or attack), but feeling nothing more than hatred.

When we ban ourselves to feel the emotions we are having, they remain trapped inside us, like a sparkling drink in a bottle that has been shaken; when the cap is pulled, everything's a mess.

When we hate, maybe we can think about some unsatisfied needs. Something that we wanted, but we are not achieving. We can also think about the benefits of feeling the way we feel. If we then stop and listen to our feelings, maybe we'll notice what are they trying to tell us, and maybe we can start thinking about managing these feelings, just like slowly opening a bottle. And maybe then we realize that we can say or do something different -which can lead to different emotions-

Joy, anger, hatred, love, all of them often knocking on our door, and it's useless to turn the ringer off, just to pretend they are not there. Do attend all of them as they deserve, because they come come to tell us something. And be aware: if you take good care of them, if they feel comfortable, they could stay at home for a long time ...

What feelings do you take care of, so that they stay? Which ones are still knocking on the door?

Por / Fear

Por

(Avui un post curtet, perquè em fa por allargar-me massa i que vosaltres, avorrits, deixeu de llegir-me)

Ahir estava dinant amb us vells amics. Feia molt de temps que no els veia, i el vi i la sobretaula es van allargar fins el vespre. Un plaer.

La conversa va girar, en molts moments, al voltant de la por. Estem tots vivint moments de canvi, d'incertesa davant del futur. Laboralment, no sabem què passarà demà. I fora de la feina, tampoc.

 

Identificar la por, no ja ens els altres (cosa fàcil!) sinó també en nosaltres mateixos (molt més difícil), pot ser dolorós i generar-nos rebuig, però és el primer pas per acceptar que podem millorar, que la nostra situació actual no és tan bona com volem creure, i que més enllà també hi ha vida. Només cal sortir del nostre raconet còmode.

Quin és el vostre raconet, allà d'on no us voleu moure per por al que hi ha més enllà?  Podeu deixar els vostres comentaris.

(Gràcies, Celeste, per la foto)

----------------------------------------------------------------------------------------------

Fear

(Today, a short post, because I'm scared that you get bored and stop reading it)

Yesterday I was having lunch with some old friends. It's been a long time since the last time we met, so wine and conversation lasted until evening. Pleasure.

Conversation was mainly about fear. We are all living times of change; times of uncertainty about the future. Uncertainty in our jobs, and out of them.

Identifying our fears, the ones that are hidden behind our happy face (which is much more harder) can be painful, but it's the first step to accept that we can improve, that our current situation is not as good as we pretend, and that there is life outside. We only need to go out of our comfortable nook.

What is your safety zone, your comfort box? Are you scared of moving off it?

You can leave your comments.