Aturar-se per avançar millor

Aturar-se per avançar millor

"Ara no, que estic fent una altra cosa".

"Ja sé que és important, però és que això és urgent".

"Ja ho faré quan tingui temps".

En les diverses feines que faig em trobo molt sovint amb frases semblants a les anteriors. Els conceptes de planificació, organització o establiment de prioritats, per exemple, deixen de tenir sentit quan hi ha coses que no volem fer.

Dins nostre hi ha alguna cosa que ens diu que "hauríem de fer" alguna cosa en particular però, com que no volem fer-la, ens muntem tot un entramat d'impediments. I no ens aturem a adonar-nos del que realment volem fer i com volem fer-ho. Els impediments, les urgències, són missatges que ens enviem a nosaltres mateixos: no volem aturar-nos a prendre consciència de què fem i de què diem. I, simplement, diem una cosa i en fem una altra.

Has pensat mai realment què és el que et fa gaudir més a la teva vida? Quines coses estaries fent tot el dia, sense mirar el rellotge? Què faries si et toqués la loteria i no t'haguessis de preocupar pels diners? En què vols ser la millor? Què estàs disposada a fer, des d'ara mateix, per aconseguir-ho?

Sovint ens dediquem a treballar i a estudiar, a acumular hores de feina i títols, i ens oblidem de preguntar-nos amb quin objectiu fem el que fem. I moltes vegades ens oblidem de gaudir del camí que hem triat. Com si la nostra vida fos una successió de coses que no volem fer, però que "s'han de fer".

Quan vols començar a planificar el teu viatge? Quan començaràs a gaudir-ne? O prefereixes que et portin, per poder-te queixar quan el destí no sigui el que t'agrada?

No he vist millors resultats, especialment a nivell emocional, que quan una persona s'ha aturat un moment a mirar l'objectiu, ha triat el seu camí per arribar-hi, i ha començat a caminar.

Potser ara que ve l'estiu sigui un bon moment per fer aquesta aturada. Si vols, ho podem fer junts.

En què et puc ajudar?

El meu client ideal

La Maria té 18 anys i està acabant el batxillerat. És molt activa, fa de tot, i tot li surt bé. Vol estudiar medicina, i per això necessita molt bona nota. No pot fallar en res. Ella sempre se n’ha sortit. És capaç de fer mil coses alhora i tot li surt bé.

I ara té por.

Els altres n’esperen molt, d’ella. Tothom li encarrega tasques, i saben que ella ho farà molt bé. I se’n refien. I ella no els pot fallar. Organitza festes d’aniversari de les amigues, les trobades familiars, és la capitana de l’equip de bàsquet i aquest any fa de tresorera de l’esplai on va des de petita. No s’hi podia negar...

Ha tret un 8 a mates. No n’hi ha prou: necessita el 10 perquè ha d’entrar a medicina. Des de petita que diu que vol ser metgessa, com el seu pare.

I la Maria té por.

La Maria creu que l’exigència és el que ens fa tirar endavant. No es conforma amb qualsevol cosa, perquè ella té moltes capacitats, i les ha d’aprofitar. Molta gent no té la sort de tenir les capacitats que ella té, i se sent obligada a sobresortir. Per algú altre, un 8 a mates estaria bé. Però no per a ella. Ella necessita el 10.

Els dissabtes surt amb els altres monitors de l’esplai, a prendre unes cerveses. Abans també quedaven els divendres, però aquest any ella no pot. Ha d’estudiar. I els dissabtes les converses es fan més curtes i l’estona d’estudiar més llarga. Voldria quedar-se una estona més, riure com abans, però ella ara no s’ho pot permetre. No pot decebre ningú. Els seus pares han invertit molt en la seva educació, i el mínim que ella pot fer és treure’n el màxim profit.

La Maria no pot perdre un any de la seva vida. No pot quedar-se fora de la facultat de medicina. Però tampoc no pot deixar penjades les companyes de l’equip. Aquest any tot just són cinc, o sigui que no pot faltar ningú. Hi ha d’anar. A més a més, n’és la capitana; quin exemple donaria!

I la Maria no pot. Se sent culpable per no complir les expectatives. Se sent culpable de tenir por, ella que ho té tot i que ho pot aconseguir tot. Però té por. I no sap com fer-s’ho. Algunes nits, sense saber ben bé per què, es posa a plorar. D’amagat. En silenci.

La Maria avui veu un cartell en el bar on es troba amb els companys quan surt de classe, que diu “en què et puc ajudar?” i pensa que tan de bo algú la pogués ajudar. I, tot i que pensa que ella se n’ha de sortir tota sola, decideix enviar un correu a l’adreça que hi ha al cartell: coach.per.tu@gmail.com

Voldria trucar, però no sabria què dir-li: “hola, em dic Maria, he vist el teu anunci i ...”. Escriu des del mòbil, i s’endú una grata sorpresa quan veu que té la resposta al cap d’un quart. 

Bé o malament / Good or wrong

9:30 am. El centre de Barcelona es desperta, els botiguers van arribant. Jo m'ho miro desde l'Starbucks. Des de dins però, alhora, des de fora. Com si no anés amb mi. És divendres, ahir va ser un dia llarg i demà no hi ha escola. Divendres, un moment de pausa. Carpe diem.

El món gira i avui he decidit aturar-me una estoneta. Cafè i jo. I els pensaments que corren.

Ahir vaig estar parlant de coaching en una escola (el que semblava impossible comença a fer-se realitat) i en un moment vam parlar del que està bé, del que està malament, i de les capacitats dels adolescents per disingir una cosa de l'altra. La qüestió principal, però, és qui decideix el que està bé i el que no, i quina legitimitat donem a les opinions dels adolescents sobre el que està bé i el que no...
Quan un adolescent declara "vull ser enginyer", per exemple, com ens sentim? I si ens diu "vull ser miner"? les nostres emocions són les mateixes? quines opinions ens vénen al cap sobre què està bé i què no?
Estaré encantat de llegir les vostres opinions mentre acabo el cafè i, jo també, em preparo per començar el dia
------------------------------
9:30 am. Dowtown Barcelona is waking up, stores are opening. I see it from Starbucks, but I'm not involved in this process. It's friday, I had a long day yesterday, and tomorrow schools will be closed.

Friday, a day off. Carpe diem.
The world is moving fast, but now I have stopped. Just coffew and myself. And some thoughts coming.

Yesterday I was talking about coaching at a school (it seemed impossible, but it's becoming a reality) and at a given moment we talked about good and evil, and the capacity of a teenager to distinguish both of them. Nevertheless, the main subject is who decides what is good and what is wrong, and the degree of legitimacy that we give to teenagers' opinions about this.
How do we feel when a teenager says, for example, "I'm gonna be an engineer"? What about "I'm gonna be a miner"? Do we have the same feelings? what comes into our minds about what is good and what is wrong?
I'll be glad to read your opinions while finishing my coffee and, me too, get ready to start a new day.