Aturar-se per avançar millor

Aturar-se per avançar millor

"Ara no, que estic fent una altra cosa".

"Ja sé que és important, però és que això és urgent".

"Ja ho faré quan tingui temps".

En les diverses feines que faig em trobo molt sovint amb frases semblants a les anteriors. Els conceptes de planificació, organització o establiment de prioritats, per exemple, deixen de tenir sentit quan hi ha coses que no volem fer.

Dins nostre hi ha alguna cosa que ens diu que "hauríem de fer" alguna cosa en particular però, com que no volem fer-la, ens muntem tot un entramat d'impediments. I no ens aturem a adonar-nos del que realment volem fer i com volem fer-ho. Els impediments, les urgències, són missatges que ens enviem a nosaltres mateixos: no volem aturar-nos a prendre consciència de què fem i de què diem. I, simplement, diem una cosa i en fem una altra.

Has pensat mai realment què és el que et fa gaudir més a la teva vida? Quines coses estaries fent tot el dia, sense mirar el rellotge? Què faries si et toqués la loteria i no t'haguessis de preocupar pels diners? En què vols ser la millor? Què estàs disposada a fer, des d'ara mateix, per aconseguir-ho?

Sovint ens dediquem a treballar i a estudiar, a acumular hores de feina i títols, i ens oblidem de preguntar-nos amb quin objectiu fem el que fem. I moltes vegades ens oblidem de gaudir del camí que hem triat. Com si la nostra vida fos una successió de coses que no volem fer, però que "s'han de fer".

Quan vols començar a planificar el teu viatge? Quan començaràs a gaudir-ne? O prefereixes que et portin, per poder-te queixar quan el destí no sigui el que t'agrada?

No he vist millors resultats, especialment a nivell emocional, que quan una persona s'ha aturat un moment a mirar l'objectiu, ha triat el seu camí per arribar-hi, i ha començat a caminar.

Potser ara que ve l'estiu sigui un bon moment per fer aquesta aturada. Si vols, ho podem fer junts.

En què et puc ajudar?

Sobrequalificats?

Sobrequalificats.

Anem a pams. Què significa "sobrequalificat"? Tenir més qualificacions de les necessàries.

A mi em sembla que estar sobrequalificat per a una feina és bo, perquè pots aportar més. Per exemple, creieu que el Girona, per exemple, renunciaria a fitxar Messi si li calgués un davanter? 

-No, miri, és que demanem un davanter que comenci, perquè paguem poc.
-Tranquils, els diners no són problema. M'agrada el Girona i m'agradaria col·laborar en el seu ascens a primera.
-Ho sento, però és que està sobrequalificat. En buscarem un que s'ajusti més a les nostres especificacions.

No ho crec. Més aviat estarien encantats del fitxatge.

I, no obstant, en molts altres àmbits es considera negatiu tenir "massa qualificacions", "massa preparació", "massa experiència", "massa edat"...

De què tenen por, els que busquen persones per cobrir llocs de feina? De contractar persones que poden fer la feina amb excel·lència, i una mica més? De tenir persones al seu càrrec amb més títols, experiència i edat que ells? De les comparacions? Que els acabin prenent el lloc?

Que no heu entès que, especialment dins l'empresa, l'evolució només és bona si ve per la via de la col·laboració? Que no ho veieu que el que fa gran un entrenador no és que sàpiga millor que ningú jugar en totes les posicions, sinó tenir el millor equip possible?

I després hi ha qui creu que no pot "rebaixar-se" a fer segons quines feines, perquè està sobrequalificat. Quina por et fa tenir 2 màsters i treballar rentant plats? Ho fas a casa, i et surt bé. I hi ha algú disposat a pagar-te per fer-ho. "I si em veu algú conegut?" Doncs el convides a provar-ho un temps. Tu, que has passat fred, calor, gana, set,... durant les vacances, -i n'has gaudit-, ara tens por que et vegin rentant plats, venent assegurances o agafant encàrrecs per telèfon? Que no veus que és una oportunitat per sortir de la rutina, per aprendre noves experiències, per aportar coses noves, i que a més et pagaran per fer-ho?

Potser les entrevistes de feina anirien millor si fossin de l'estil:
-Tens moltes més aptituds que les que calen per fer aquesta feina; com és que t'hi presentes? 
-Per això precisament vull fer aquesta feina: perquè sé que puc fer això... i molt més.
-Quan comences?

El meu client ideal

La Maria té 18 anys i està acabant el batxillerat. És molt activa, fa de tot, i tot li surt bé. Vol estudiar medicina, i per això necessita molt bona nota. No pot fallar en res. Ella sempre se n’ha sortit. És capaç de fer mil coses alhora i tot li surt bé.

I ara té por.

Els altres n’esperen molt, d’ella. Tothom li encarrega tasques, i saben que ella ho farà molt bé. I se’n refien. I ella no els pot fallar. Organitza festes d’aniversari de les amigues, les trobades familiars, és la capitana de l’equip de bàsquet i aquest any fa de tresorera de l’esplai on va des de petita. No s’hi podia negar...

Ha tret un 8 a mates. No n’hi ha prou: necessita el 10 perquè ha d’entrar a medicina. Des de petita que diu que vol ser metgessa, com el seu pare.

I la Maria té por.

La Maria creu que l’exigència és el que ens fa tirar endavant. No es conforma amb qualsevol cosa, perquè ella té moltes capacitats, i les ha d’aprofitar. Molta gent no té la sort de tenir les capacitats que ella té, i se sent obligada a sobresortir. Per algú altre, un 8 a mates estaria bé. Però no per a ella. Ella necessita el 10.

Els dissabtes surt amb els altres monitors de l’esplai, a prendre unes cerveses. Abans també quedaven els divendres, però aquest any ella no pot. Ha d’estudiar. I els dissabtes les converses es fan més curtes i l’estona d’estudiar més llarga. Voldria quedar-se una estona més, riure com abans, però ella ara no s’ho pot permetre. No pot decebre ningú. Els seus pares han invertit molt en la seva educació, i el mínim que ella pot fer és treure’n el màxim profit.

La Maria no pot perdre un any de la seva vida. No pot quedar-se fora de la facultat de medicina. Però tampoc no pot deixar penjades les companyes de l’equip. Aquest any tot just són cinc, o sigui que no pot faltar ningú. Hi ha d’anar. A més a més, n’és la capitana; quin exemple donaria!

I la Maria no pot. Se sent culpable per no complir les expectatives. Se sent culpable de tenir por, ella que ho té tot i que ho pot aconseguir tot. Però té por. I no sap com fer-s’ho. Algunes nits, sense saber ben bé per què, es posa a plorar. D’amagat. En silenci.

La Maria avui veu un cartell en el bar on es troba amb els companys quan surt de classe, que diu “en què et puc ajudar?” i pensa que tan de bo algú la pogués ajudar. I, tot i que pensa que ella se n’ha de sortir tota sola, decideix enviar un correu a l’adreça que hi ha al cartell: coach.per.tu@gmail.com

Voldria trucar, però no sabria què dir-li: “hola, em dic Maria, he vist el teu anunci i ...”. Escriu des del mòbil, i s’endú una grata sorpresa quan veu que té la resposta al cap d’un quart. 

Què podem aprendre dels que corren / what to learn from running

Què en podem aprendre, dels que corren?

Córrer està de moda. Només cal mirar al voltant i t'adonaràs que els carrers són plens de gent que passa corrent amb aquelles samarretes llampants totes xopes, mentre riuen i beuen coses massa dolces com per ser saludables...

Us confesso que jo corro, i n'estic orgullós, i córrer m'ha ensenyat algunes lliçons útils. No només per anar més ràpid, sinó també per tenir una vida millor. Així que potser sigueu corredors, o potser no, però en qualsevol cas hi ha moltes lliçons útils que es poden aprendre d'aquest esport de masses. Aquí en teniu 10:

1 . No cal res per començar a córrer

Bé, potser les vambes; no sembla gaire còmode, això de córrer amb sabates de sola... Però en general, per córrer només cal córrer.

Com a empresari, de vegades he estat estudiant l'èxit potencial d'un pla de negocis. I l'única forma real de provar que serà un èxit és per iniciar-lo. Així que sortiu, i a córrer; és més fàcil i més barat del que creieu!

2 . La bona notícia arriba al final

Durant una cursa llarga, diguem 10 kilòmetres o més, algunes persones comencen a un ritme molt ràpid, només per descobrir qualsevol signe de força els ha abandonat quan encara són a la meitat de la cursa. Així que comenceu a poc a poc, centreu-vos en el final, en la recompensa que tindreu -refrescs, l'abraçada de la família, o el que us fa sentir bé. I seguiu endavant . Al capdavall, voleu anar ràpid, o preferiu arribar a destins llunyans?

3 . Escolteu el vostre cos

De vegades creieu que podeu amb tot, oi? La feina, la família, els amics, la vida social ... i després d'un temps, el vostre cos comença a queixar-se i sentiu aquell mal d'esquena, o potser una mica de mal de cap de tant en tant. Els corredors escolten el seu cos, i si cal corren més a poc a poc. El teu cos parla, de vegades molt fort, o sigui que més valdria escoltar-lo abans no sigui massa tard .

4 . Parleu amb el vostre cos

Alguna vegada heu demanat als vostres malucs que us ajudin durant una cursa, perquè esteu notant que les cames soles ja no poden seguir el ritme?

Aquesta és una de les més grans lliçons que podem aprendre de córrer: el teu cos t'escolta. Només cal indicar-li per què i per a què esteu corrent, i segur que el vostre cos acceptarà de bon gra un extra de treball.

Es tracta, doncs, d'un diàleg entre tu i el teu cos, el el que cada part pren consciència dels desitjos i de les necessitats dels altres. I llavors us adonareu que el vostre cos és més hàbil del que us penseu, i que és capaç d'assolir el que semblava inabastable .

Alguna vegada heu demanat ajuda a la feina, explicant per què i per a què? La majoria de les vegades, funciona!

5 . Gaudiu de les fites assolides

Córrer, i la vida en general, és ja de per si massa exigent, així que serà millor que no afegiu demandes addicionals. Heu corregut ja un kilòmetre? Molt bé! Gaudim-ne, i a pel segon.

Els corredors que només miren quants kilòmetres falten encara fins la línia d'arribada, difícilment aconseguiran creuar-la. Així doncs, celebreu. I seguiu endavant.

6 . Manteniu-vos lluny d'addiccions

No estic parlant de l'addicció a certes substàncies, siguin legals o no, sinó de l'addicció a córrer. Els corredors se senten bé estant en marxa, i podrien tenir la temptació de córrer més i més. Però la vida és una altra cosa. Per exemple, no córrer.

Ets addicte a córrer (o a la feina, o a sortir de festa)? Millor respira profundament i relaxa't una estona. Per si de cas.

7 . Podeu gaudir estant sols i anant en grup

Es pot córrer sol. Només tu i la carretera. És un dels millors moments per prendre consciència d'un mateix, celebrant la vida. Les meves millors idees sorgeixen mentre corro sol, ja que la meva ment, igual que la resta del cos, està lliure per passejar i explorar nous camins.

I també es pot córrer en equip. És una molt bona oportunitat d'adaptar el propi ritme al dels altres, demanant ajuda si cal, o bé aportant unes paraules d'alè als corredors més cansats. Corrent amb altra gent he descobert que puc gaudir igual d'una cursa feta a 7 minuts per kilòmetre o a 4. Córrer en grup m'ajuda a descobrir que puc canviar i seguir gaudint.

8. Els reptes no són en contra de res

No cal vèncer el cronòmetre. No cal vèncer el vostre amic. Córrer no és "tu contra el món". Córrer és tot el contrari: amb les habilitats de cadascú, es comença a practicar i els resultats van venint tot sols. 

Voleu córrer? Doncs gaudiu-ne. Feu vostre el lema olímpic de "Citius, Altius, Fortius" (més ràpid, més alt, més fort) i endavant. Celebreu els vostres èxits. I no us oblideu de celebrar les ocasions que no us heu superat, perquè són el senyal que sou persones humanes, i no pas una màquina de córrer.

9 . Establir objectius millora el rendiment

De vegades és bo " simplement córrer", però l'establiment d'objectius clars ajuda a fer el seguiment del rendiment i, per tant, celebrar els èxits que aneu assolint . Tingueu en compte que un objectiu ha de ser "SMART" (és a dir, Simple, Mesurable, Assolible, Realista i en un Temps limitat) si volem que sigui eficaç. "Acabar una marató després d'un pla de setze setmanes" podria ser un objectiu a assolir, mentre que "Ser el millor corredor " no ho és . En absolut. Per tant, tingueu cura a l'hora d'establir els objectius. Però establiu-ne.

I, per descomptat, no us oblideu de fer públics els vostres objectius, perquè tothom al vostre voltant us pugui donar suport. Eviteu els pessimistes.

10 . Primer, la funcionalitat. Després, la imatge

Tant si sou fashion-victims com si no, la funció va primer a l'hora de triar què us cal per córrer. Us cal un parell nou de vambes? Emproveu-vos-en com a mínim 10 parells, i trieu les més còmodes.  Després, si voleu, ja preguntareu en quins colors les tenen.

Una cursa no és una desfilada -encara que de vegades podria semblar-ho- i potser aquella samarreta nova us farà patir durant la cursa; quan aneu de compres, vigileu què demaneu.

Per descomptat no estic dient que la imatge no és important. M'encanta quan la meva dona em diu "se't veu molt bé, amb aquestes malles noves", però això no servirà de gaire si als dos minuts el que porto es converteix en una tortura. Seguir endavant és molt més important. Com en la vida real.

Espero que algunes d'aquestes 10 lliçons us ajudin a tenir millors curses i millor vida.

En sabeu alguna altra? Us agradaria compartir-les? Espero amb interès els vostres comentaris!

-----------------------------------------------------------------------

What can we learn from running?

http://www.lifehack.org/articles/lifestyle/10-lessons-learn-from-running.html

Avui, el primer dia / Today, the first day

Avui, el primer dia

Avui he tornat a córrer. Turmell inflat i alegria més inflada encara. Ahir hi vaig pensar, i avui ho he fet. Mentre corria, atent al turmell esquerre i a cada passa que feia, he notat una punxada al turmell dret. El bo! 

I de sobte he pensat en tot l'esforç que el turmell dret ha estat fent de més durant aquestes quatre setmanes. Mentre jo mirava cada dia el turmell lesionat, li posava pomades, l'embenava amb cura, el turmell dret estava fent doble feina. He estat pensant tot el que no podia fer amb el turmell esquerre, mentre el dret feia la feina, junt amb els braços i les crosses dels amics.

I avui el turmell dret ha dit "Ei, que sóc aquí, i que potser que em cuidis!". Doncs sí. I moltes gràcies per la feina feta. Sense tu no hagués estat possible, i m'ha calgut començar a córrer per adonar-me del que m'ha permès caminar tot aquest temps.

Avui ha estat el primer dia. M'he proposat córrer 5 kilòmetres, i n'he fet 8. Amb compte, vigilant i agraint els suports que he anat rebent. 

Encara no estic al 100%, però ja he començat de nou. Un altre cop en camí. Volia esperar una mica més, estar segur que podria, no em volia arriscar a lesionar-me més. Però m'hi he posat, amb calma, a poc a poc i amb ganes. I ha estat genial! Quina felicitat, quan no m'escolto gaire a mi mateix i faig el que vull fer...

I tu? A què esperes per començar? Què hi guanyaràs, si no ho fas? Espero els teus comentaris...

-----------------------------------------------------------------------------------------------------

Today, the first day

Today I've been running again. Joy is greater than ankle pain. Yesterday I thought about running, and today I did. During the run, I was paying attention to my injured ankle and to every single step I was doing. And I noticed some pain in my right ankle. The healthy one!

And suddenly I thought of all the extra effort that my right ankle has been doing these last four weeks. I've been taking care of my injured ankle every day, massaging it, bandaging it, and meanwhile my right one has done double work. I've spent four weeks thinking about the things that I couldn't do due to my left ankle, while the right one was doing the job, along with my arms and a couple of crutches.

And today the right ankle said "Hey, I'm here, and maybe I also need your care". Well, yes . And thank you for the work done. It wouldn't have been possible without you, and this run makes me realize you have helped me all this time.

Today is the first day. I wanted to run 3 miles, and I've run 5. Taking care af every step, and watching and appreciating all the support I've received.

I'm still not 100% ok, but I started again. Again on track. I wanted to wait a little longer, just to make sure I was able; I did not want to risk injuring myself again. But I've done it, step by step, taking it easy but determined to keep running. And it's been great! Maybe happiness consists of not listening too much to myself and start doing what I want to do...

What about you? What are you waiting for to start? What will be your gain, if you don't move? I'm waiting for your comments...

Saber-se aturar / Time to stop

Saber parar

Acabo de venir del metge.

Diumenge passat, mentre pensava que estava tenint un dels millors entrenaments de la temporada, sense previ avís, em vaig fer mal al turmell. Feia sol i la platja estava plena de gent, però només una noia es va interessar per mi. "Gràcies, estic bé. Ara truco i vénen a buscar-me". El lloc de la Creu Roja tancat. Ningú em pot ajudar a trobar assistència. Al final, trucada al meu pare, la salvació. 

He estat 5 dies de repòs, aferrant-me al diagnòstic de la doctora: "No et moguis, divendres vés al metge, que et traurà la bena, i ja està". I avui he anat al metge. Però segueixo amb la bena, i 5 dies més de repòs. "Divendres que ve ja veurem". 

En 2 segons va canviar el meu ritme pre-marató. Però era un petit parèntesi. I en 2 minuts aquest parèntesi s'ha fet més gros. Una setmana més. M'imaginava sortint a córrer aquest cap de setmana, de mica en mica, i no podrà ser.

No sé si podré córrer la marató. Aquest any m'he preparat bé, he renovat vestuari (Gràcies, Wiggle), i ja ho tenia tot a punt. I el meu turmell esquerre ha vingut a dir-me que cal estar preparat per aturar-se en qualsevol moment, que de vegades l'entorn ens diu que les coses no es poden fer depressa i corrents. D'acord. T'escolto. Pren-te el temps que necessitis. Jo t'estaré esperant. 

Us escolteu? Com sabeu que ha arribat el moment de parar?

-----------------------------------------------------------------------------

Time to stop

I've just come from the doctor's

Last Sunday, I was having one of the best workouts in the season and, without warning, I hurt my left ankle. It was sunny and the beach was crowded, but only one girl cared for me. "Thanks, I'm fine. Just a phone call and a friend will come to pick me up". The Red Cross site was closed, and nobody else could help me to find assistance. Finally I call my father. A hero comes to rescue me...

I've been resting for five days, hoping the doctor was right: "Do not move , go visit the doctor next Friday, she will remove the bandage, and you''ll be fine". And today I went to the doctor. But I still have a bandage on my ankle, and need 5 more resting days. "See you next Friday".

After 2 seconds, my marathon training was over. I should have been just a break, a small rest. But today, after a 2-minutes visit, this break time has increased. A whole week. I've been dreaming of a Sunday run, just to restart my training, but i won't be that way.

I do not know whether I will be able to run the marathon. This year I trained a lot, I have renewed my running closet (Thanks, Wiggle), and I had everything ready. And my ankle has come to tell me that I must be prepared to stop at any time, that sometimes things things can not be done quickly, in a hurry. OK. I'm listening to you. Take your time. I'll be waiting for you.

Do you listen to yourselves? How do you know that it is time to stop?

Flux

Flux

Quan tot flueix, tot va bé. Al mar, en un dia de calma, em deixo portar pel moviment suau de l'aigua, observant els peixos i la sorra. No estic al mar; sóc mar. Em deixo portar pel flux, el corrent, allà on em porti. I no només al mar: els sopars de pizza dels divendres, quan corro. De vegades estic en el flux de la feina, i ja no sóc jo; sóc un consultor, o un coach, o un professor. Flueixo.

I, de sobte, en un instant, ve aquella onada que et trenca el flux, una rampa al bessó, un comentari de l'altre que et trenca aquella immersió que tenies. Per què justament ara? Per que a mi?

Els trencaments del flux m'ajuden a moure'm, a canviar alguna cosa. S'ha trencat l'equilibri, i ja no tornarà. És el moment de buscar un nou equilibri, de fer coses diferents, de comprendre que tinc l'oportunitat d'aprofitar el trencament, de pensar, dir i actuar de forma diferent. Com a éssers vius estem sempre movent-nos (podríem viure amb el cor aturat?) i de vegades pensem que només podem fer un sol tipus de moviment, aquell amb què ens sentim còmodes. Quan es trenca el flux, tenim l'oportunitat de moure'ns diferent, i descobrir que podem tornar a fluir en la nova situació. En un equilibri dinàmic, atent als nous equilibris que anem trobant. Podem decidir.

Podem decidir ser aturats; podem decidir ser buscadors de feina; podem decidir ser creadors de feina; podem decidir fer el que vulguem, i trobar la manera que això ens doni diners. I podem fluir en cada decisió que prenguem.

Com vius els trencaments del flux? Què et mou? Si vols, pots compartir-ho als comentaris...

(PD Gràcies, Abiwell, per recordar-me que ens movem)

Crònica de "Converses de futur" / Chronicle of "Conversations about future"

Crònica de "Converses de futur"

Dimarts passat vaig assistir a la primera "Converses de futur", patrocinades per Banc Sabadell. Va ser una experiència molt interessant, que m'agradaria compartir amb vosaltres. És un recull de sensacions viscudes, frases escoltades i accions observades mentre era allà. Espero que us faci pensar, i gaudiu d'aquesta crònica de la conversa entre Dídac Lee i Toni Segarra tant com jo ho vaig fer.


19:00 - Hora de la cita, al Convent dels Àngels de Barcelona.

19:02 - Arribo al lloc, patint per fer tard (què em passa a mi, que no vull fer mai tard?). M'adono que no porto els candaus de la bicicleta. Resignat, penso que el millor és tornar a casa, per no arriscar-me a perdre el meu mitjà de transport.

19:03 - Decideixo preguntar al vigilant de l'entrada si puc deixar la bicicleta en algun lloc. Descobreixo la gran predisposició i amabilitat d'aquell senyor, que de seguida troba la solució. Em vigilaran la bicicleta perquè pugui assistir a l'acte. Els estels -i els homes de gris- estan alineats. Gràcies!

19:05 - Control d'entrada amb Ipad. La sessió promet. I guarda-roba de franc. Molta gent. Això és un bar? per què tantes ampolles de gin?

19:15 - He comprovat que les begudes són, també, de franc. Em prendria un gintònic de Seagram's, tal com recomana el meu amic Fernando, però fa 3 mesos que l'entrenament per la marató i l'alcohol són incompatibles; demano una tònica. Dec ser l'únic. Les copes-baló són a les mans de gairebé tothom.

19:16 - Faig una ronda per la sala i tasto tots els aperitius que hi ha (el que hagi de venir, que m'enganxi amb la panxa plena). Veig unes taules amb quaderns i llapis per fer anotacions. N'agafo un, i em quedo amb les ganes d'agafar-ne més per fer un regal als meus fills.

19:25 - Sense bateria al mòbil. L'oportunitat perfecta per escoltar i mirar. També dec ser l'únic que mira al voltant. Som en una església, d'estil gòtic, però a tothom sembla que li és igual.

19:30 - Comença la conversa: els dos protagonistes, a la zona de l'altar. Els altres, asseguts en cubs, a la zona dels fidels. Gent dreta al darrere, i alguns cubs buits. 

19:31 - Començo a anotar frases que van dient els dos protagonistes, i ja no pararé de fer-ho durant tota l'estona. Quan una frase m'arriba, l'anoto literalment:
   "Estudia algo que no sirva para nada, y así tendrás que emprender" (Toni Segarra)
   "O eres diferente, o eres barato" (Guy Kawasaki)
   "Muchas veces no soy consciente de estar trabajando" (Toni Segarra)
   "Quien encuentra un trabajo que le apasiona, no vuelve a trabajar en su vida" (Confuci)
   "¿Cuánto tiempo dedicamos a buscar las vocaciones?" (Dídac Lee)
   "Emprendedor: transforma una idea en una realidad, asumiendo un riesgo" (Dídac Lee)
   "En según qué clases, el que debería tomar medicación es el que presta atención" (Toni Segarra)
   "Las carreras de Humanidades proporcionan perspectiva" (Toni Segarra)
   "Si no hubiera habido la prueba y error, jamás habría encontrado una vocación" (Dídac Lee)
   "¡No tenemos una sola vocación! Por tanto, no es tan difícil encontrar una" (Toni Segarra)
   "Ideas, las hay a montones. Y, si no tienes ideas, copia" (Toni Segarra)
   "Lo primero que comunica es el producto" (Toni Segarra)
   "La paternidad de la idea da igual" (Toni Segarra)
   "Al final, es un tema de ejecución de la idea" (Dídac Lee)
   "Uno de los motivos por los que fundé la empresa fue porque encontré a mi socio. Somos compatibles y complementarios" (Toni Segarra; però podria haver estat una frase meva, quan penso en IAMES i en Toni Cuminal)
   "Si vas sol, aniràs ràpid; si vas acompanyat, arribaràs lluny. I, si vas acompanyat de qui pot anar sol, arribaràs lluny ràpidament" (Dídac Lee)
   "Un projecte ha de ser Gran, Il·lusionant i Rentable" (Dídac Lee. L'acrònim em fa pensar que, perquè un projecte funcioni, ha de suposar un GIR)
   "Ya no vivimos en un mundo de Sota, Caballo y Rey. Hay que dejar de tratar de conservar los antiguos esquemas" (Toni Segarra)
   "Te vas a tener que dedicar 10.000 horas. Más vale que las quieras trabajar" (Toni Segarra)
   "Se aprende imitando" (Toni Segarra)
   "Be water, my friend. Una frase que contiene la esencia del emprendedor: la adaptación" (Bruce Lee & Dídac Lee)

20:30 - S'acaba la sessió, i tinc la sort de ser el primer en recollir la jaqueta del guarda-roba. Recullo la bici, agraeixo la feina al vigilant de la porta (diria que s'ha sorprès de l'encaixada de mans), i torno cap a casa després de prendre'm la segona tònica i fer una ronda de comiat als canapès.


Quina frase us ha arribat més? Quina frase afegiríeu? Espero els teus comentaris...


-----------------------------------------------------------------------------------
 Chronicle of "Conversations about future"

Last Tuesday I attended the first "Conversations about future", sponsored by Banc Sabadell . It was a very interesting experience that I would like to share with you .I hope you enjoy this chronicle of the conversation between Dídac Lee and Toni Segarra as much as I did .


19:00 - Time of the event , at The Angels' Convent, downtown Barcelona.

19:02 - I arrive at the place. It's two minutes late (why I don't like being late?). I realize I forgot the bicycle locks. I think it 's best to go home, because the risk of losing my bike is too high.

19:03 - I decide to ask the security guard if I can check the bike somewhere. I Discover the great willingness and kindness of that gentleman, who immediately comes up with a solution. My bike will watched by a guard during the meeting, so I can attend it. It looks like stars -and the men in grey- are aligned. Thank you!

19:05 - Check in control with iPad. Wow. And wardrobe for free. thumbs up!. Lots of people. Hey, is that a bar? and it's plenty of Gin bottles.

19:15 - I've found that drinks are also for free. I'd like to order a Seagram 's gintonic, as recommended by my friend Fernando, but 3 months training for the marathon and alcohol are incompatible, so I order tonic water. I must be the only one. The balloon - glasses are in the hands of almost everyone .

19:16 - I walk around and taste all the snacks there. I see a table with notebooks and pencils and pick one of each. I'd like to take some more as a gift for my children, but I dare not.

19:25 - My smartphone's battery is 0%. It's the perfect opportunity to listen and watch. Again, I must be the only one looking around  We are in Gothic church, but it seems that nobody cares.

19:30 - The conversation starts. The two players in the area of the altar. The rest of us, sitting on stools. Some people is standing up, though there are some free stools.

19:31 - I start writing down sentences that the two protagonists are saying. Everytime a phrase touches me, I write it down:
   "You must study something that is useless , so you'll have to be an entrepreneur" (Toni Segarra)
   "You are either different, or cheap" (Guy Kawasaki )
   "Sometimes I don't notice I am actually working" (Toni Segarra)
   "He who finds a job that excites him, does not return to work on his life" (Confucius)
   "How long do we spend looking for a passion?" (Dídac Lee)
   "Entrepreneur: someone transforming an idea into a reality, by undertaking some risks" (Dídac Lee)
   "In some lectures, those who need medication are the ones that are actually attending them"(Toni Segarra)
   "The study of Humanities provides perspective" (Toni Segarra)
   "If there had been no trial&error, I would never have found a passion" (Dídac Lee)
   "We do not have a single passion! Therefore, it is not so difficult to find one" (Toni Segarra)
   "It's plenty of oideas everywhere. And, if you have no ideas, just copy" (Toni Segarra)
   "Your product is the main source of communication" (Toni Segarra)
   "Ownership of an idea does not matter" (Toni Segarra)
   "At the end of the day, it is a matter of implementing the idea" (Dídac Lee)
   "One of the reasons why I founded the company was because I met my partner. We are compatible and complementary" (Toni Segarra, but it could have been my sentence, thinking of IAMES and Toni Cuminal)
   " If you go alone you'll go fast; if you don't, you'll arrive far away. And if you are surrounded by people that can go on their own, you'll arrive farther and faster" (Dídac Lee)
   "A project must be Big, Exciting and Profitable" (Dídac Lee. Acronym for these words is the Catalan word for TWIST, which is something that every project must make)
   " We no longer live in a certain world. We all should stop trying to preserve old patterns" (Toni Segarra)
   "You're going to have to spend 10,000 hours working. You better love that work" (Toni Segarra)
   "People learn by imitating" (Toni Segarra)
   "Be water, my friend. A phrase that contains the essence of entrepreneurship: adaptation" (Bruce Lee & Dídac Lee)

20:30 - Session ends, and I am lucky to be the first in the line for the wardrobe. Take my bike, thank the guardian (is he surprised about the handshake?), and go back home after a second tonic water and some extra snacks.



What is your favourite sentence? How do you feel about that? I welcome your comments ...

Acceptació / Acceptance

Imaginem un porter de futbol que es queixa perquè els davanters de l'equip contrari xuten amb molta potència i control. Tindria l'excusa perfecta per justificar els gols que encaixés. "És que són massa bons per a mi; jo no hi puc fer res".

Imaginem ara el mateix porter, davant dels mateixos davanters, que decideix llançar-se a aturar tot el que pugui aturar. Ja ha fet el primer pas, que és acceptar la realitat i respondre-hi.

Què passa si els davanters marquen molts gols? El porter pot decidir que ha fracassat, que no serveix per a això. Que no hi ha res a fer. Però també pot acceptar que, en aquesta ocasió, els altres han estat superiors, i que repassarà el vídeo del partit per aprendre'n un mica més. Potser llavors s'adoni que ha fet algunes bones aturades, un parell d'estirades que ni ell mateix creia que podria fer. Potser s'adona que la cosa hagués pogut anar molt pitjor i que, sobretot,  la següent anirà millor.

Acceptar no significa necessàriament quedar-nos quiets, sense fer-hi res. Acceptar és alliberar-nos del victimisme que genera pensar que tot és culpa de l'altre. Acceptar és el primer pas per donar resposta al que ens passa. Acceptar no és només "tolerar", "aguantar-se".

Des de l'acceptació trobem dins nostre les habilitats per respondre al que ens passa. Som "respons-hàbils". Som responsables. Que és, d'alguna manera, el contrari de ser víctimes. Des de l'acceptació es construeix la responsabilitat.

El porter responsable diu "com que m'enfronto als millors davanters, estaré atent a tots els seus moviments". El porter víctima només es pregunta "per què sempre m'ha de tocar a mi enfrontar-me als millors?", mentre la pilota va entrant una vegada i una altra.

-------------------------------------------------------------------------

Imagine a goalkeeper who complains because forwards make strong and accurate shoots. He would have an excuse to justify the goals. "they are too good for me; I can't do anything"

Now imagine that the same goalkeeper, facing the same forwards, decides to do his job and try to stop every shoot . In this case, he has made the first step, which is to accept the reality and respond to it .

What if the forwards score many goals? The goalkeeper may decide that he has failed, that he is unable to do his job. There is nothing to do. But he can also accept that, on this occasion, they were better, and that he will see the video of the game to learn something else. Maybe then he realizes he has made ​​some good blocks indeed. Maybe he realizes that things could have been much worse and that next game will be better.

Acceptance does not necessarily mean to stay still, without doing anything . Acceptance is to get rid of the victimism that lies under the assumption that "it is others' fault". It is the first step to give a response to whatever happen. It is not just "tolerate".

After acceptance we are ready to find inside ourselves the abilities to respond to what happens. We become "response-ables". We are responsible. Which is, somehow, the opposite of being a victim. Acceptance is the foundation of responsibility.


The responsible goalkeeper says "since I am facing the best forwards, I will be attentive to their every move". The victim goalkeeper asks one question all the time: "Why do I always have to face the best ones?" and, meanwhile, the ball goes into the goal again and again.

Tornem-hi / Once again

El temps ens diu que encara és estiu, però ja estem ficats de ple a la tardor. S'han acabat les vacances. Aviat començaran les escoles, les activitats extraescolars, el llevar-se a l'hora que el despertador vulgui, quan encara és negra nit.

El cicle recomença, i ens hi anem acostumant. I sembla que "ens toca".

Segur?

Ens va molt bé la rutina, perquè ens estalvia de pensar possibles alternatives. I així anem fent, mig adormides les emocions, no fos cas que perdéssim el que tenim...
Què podríem fer, de diferent? Quines coses volem –realment– fer, però no ens acabem de decidir i diem que "no podem", quan en realitat "no ens atrevim"?
Potser només es tracta d'adonar-se que sempre triem, que tenim nosaltres el control, i que som els que decidim posar l'hora del despertador. Ho fem perquè volem, i ho fem si volem. Hi ha alternatives.

Si les alternatives no ens agraden, aleshores ja sabem que fem el que més ens agrada. Ja no és "he de tornar a treballar", sinó "vull tornar a treballar, perquè..." (i aquí cadascú que hi afegeixi el que aconsegueix anant a treballar)


Què us fa llevar, realment, quan encara és negra nit? Només el despertador? 

Voleu compartir les vostres respostes?

(PD ningú va dir que treballar fos fàcil, ni que a les 6 del matí és obligat estar ple a vessar de felicitat, però saber que estàs fent el que vols ajuda a abandonar els llençols calentons)

--------------------------------------

The weather says it's still summer, but our routine says it's autumn already. Summer holidays are over. Children will go back to school, extracurricular activities are about to start, and all of us will wake up when the alarm clock decides to; when it's still dark night.

The cycle begins once more, and we are getting used to it. And it looks like "we have to."

Sure?

We feel comfortable living in a daily routine, because it keeps us away from thinking new possibilities. And days go by, our emotions asleep, trying not to lose what we have...
Could we do anything different? What kind of things do we –actually– want to do, but we just doubt, so we say "I can't"? Maybe we should say "I do not dare".
Maybe it's just about realizing that we can choose; we have the control; we decide the time the alarm clock will sound. And we do it because we want to. And of course, it's plenty of different options out there.

If we don't like the rest of alternatives, then we know that we are actually doing what we like. It is not "I have to go back to work" anymore, but "I want to return to work because ..." (and the rest is just the objectives you pursue by going to work)


What makes you wake up when it's still dark night? Only the alarm clock?

Want to share your answers?

(PS I'm not saying working is easy. You don't have to be the happiest person in the world at 6 a.m., but knowing that waking up is just what you want to do is a good help to leave those warm blankets behind)