Si el Barça es classifica...

Si el Barça es classifica...

"Em tallaré la barba"; "em banyaré nu a la platja"; "pujaré a Montserrat a peu"; etc.

Jo sóc culer, i desitjo que avui el Barça es classifiqui, remuntant un 4-0 del partit d'anada contra el PSG. I m'agradaria demostrar-ho proposant-me un repte, de l'estil dels que estic escoltant aquests dies a la ràdio. 

I em pregunto quin efecte pot tenir la meva promesa sobre el resultat final del partit. I em pregunto què passarà si el Barça, avui, no es classifica. Puc entendre el mal humor, la ràbia, la impotència que sentirem els seguidors del Barça. De fet, molts aspirem a que el Barça no es classifiqui, però que "faci un bon paper". Perdre amb orgull. Però no depèn de mi.

No depèn de mi que el Barça jugui bé o malament, que es classifiqui no que no ho faci. Bé, si vaig al camp, si crido molt, animant els meus jugadors ("meus"?), potser sí que pugui influir. Tota ajuda és poca, avui. Cal que tot el camp, avui, sigui un clam. Barça! Som-hi, nois!

I, tanmateix, segueixo pensant que no depèn de mi. I, si no depèn de mi, que el Barça no es classifiqui ja no és el meu repte; ja no és le meu objectiu. I, per tant, no em val la pena que faci promeses. "Si acabo aquest post abans de les 9:30, esmorzaré bé". Això sí que depèn de mi (i de la connexió a Internet, és clar), i per tant ho puc convertir en un repte. 

Quan no depenen de mi, els objectius ja no són meus, i per tant deixen de ser objectius. Posar expectatives en altres, sense poder-hi fer res, ens aboca a la decepció, de l'estil "amb el que cobren, els jugadors s'hi haurien hagut d'esforçar més". Les emocions ens embarguen, i ocupen tot el nostre espai de reflexió, portant-nos a prendre resolucions que poc tenen a veure amb la racionalitat, com ara "doncs avui no sopo. Faltaria més". 

Quan em plantejo un repte, una de les coses que em pregunto és fins a quin punt depèn de mi que ho aconsegueixi o no. Si depèn en una part substancial de mi, aleshores sí que es un repte. Si em sembla que principalment és cosa d'altres, aleshores deixo de fer-ne un repte. Que el Barça es classifiqui aquest vespre no depèn de mi. Decidir si avui animo i m'ho passo bé mentre el meu ("meu"?) equip lluita per fer una remuntada èpica, sí que depèn de mi.

I, malgrat tot, si el Barça es classifica... 

Aturar-se per avançar millor

Aturar-se per avançar millor

"Ara no, que estic fent una altra cosa".

"Ja sé que és important, però és que això és urgent".

"Ja ho faré quan tingui temps".

En les diverses feines que faig em trobo molt sovint amb frases semblants a les anteriors. Els conceptes de planificació, organització o establiment de prioritats, per exemple, deixen de tenir sentit quan hi ha coses que no volem fer.

Dins nostre hi ha alguna cosa que ens diu que "hauríem de fer" alguna cosa en particular però, com que no volem fer-la, ens muntem tot un entramat d'impediments. I no ens aturem a adonar-nos del que realment volem fer i com volem fer-ho. Els impediments, les urgències, són missatges que ens enviem a nosaltres mateixos: no volem aturar-nos a prendre consciència de què fem i de què diem. I, simplement, diem una cosa i en fem una altra.

Has pensat mai realment què és el que et fa gaudir més a la teva vida? Quines coses estaries fent tot el dia, sense mirar el rellotge? Què faries si et toqués la loteria i no t'haguessis de preocupar pels diners? En què vols ser la millor? Què estàs disposada a fer, des d'ara mateix, per aconseguir-ho?

Sovint ens dediquem a treballar i a estudiar, a acumular hores de feina i títols, i ens oblidem de preguntar-nos amb quin objectiu fem el que fem. I moltes vegades ens oblidem de gaudir del camí que hem triat. Com si la nostra vida fos una successió de coses que no volem fer, però que "s'han de fer".

Quan vols començar a planificar el teu viatge? Quan començaràs a gaudir-ne? O prefereixes que et portin, per poder-te queixar quan el destí no sigui el que t'agrada?

No he vist millors resultats, especialment a nivell emocional, que quan una persona s'ha aturat un moment a mirar l'objectiu, ha triat el seu camí per arribar-hi, i ha començat a caminar.

Potser ara que ve l'estiu sigui un bon moment per fer aquesta aturada. Si vols, ho podem fer junts.

En què et puc ajudar?

Triar és llibertat

Triar és llibertat

Triar és el que ens fa lliures.

Som lliures al moment de decidir. Decidim el que volem.

Decidir, triar, elegir. Podem fer el que vulguem.

I, junt amb la responsabilitat de la tria, ens ve la sensació de llibertat, de saber que hem pres la millor decisió possible.

Quan triem, abandonem possibilitats. Quan triem, perdem opcions. I sabem, al moment de fer la tria, que la millor opció, amb tota la informació de què disposem, és justament la que triem. Sempre triem, doncs, el millor. 

Potser més endavant, si apareix nova informació (per exemple, conseqüències inesperades de la tria) pensem que en el seu moment no vam triar bé, que hi havia opcions millors. Però el cas és que això ERA fals, perquè al moment de triar no ho sabíem. I ara la tria ja està feta. Si en un futur hem de triar una cosa semblant, aleshores podrem incorporar la nova informació i, potser fer una tria diferent.

D'això se'n diu, també, aprenentatge. Que no invalida la certesa que sempre hem triat el millor. I aquesta certesa, aquest convenciment, és el que ens fa lliures de la pressió de la tria, del dolor per la pèrdua que significa renunciar al que no triem. Deixem de fer una cosa perquè hem triat lliurement de fer-ne una de millor. 

Quan, en algun moment, tinc la sensació que tinc obligacions, que no puc triar, i que només hi ha una opció possible, aleshores penso en les alternatives i m'adono que, de fet, i encara que costi, estic triant la millor opció. I torno a tenir la sensació que sóc jo qui tria la meva vida.

I vosaltres? teniu algun cop la sensació que no trieu? us sentiu arrossegats a fer alguna cosa que no voleu? què en penseu?

Ets, o estàs?

Per molt que els anglesos no ho sàpiguen, hi ha molta diferència entre "ésser" i "estar".

El verb "ésser", de forma inconscient, ens indica d'alguna manera una qualitat intrínseca, constituent, que defineix l'objecte. Si dic " jo sóc un home", m'estic definit a mi mateix amb una qualitat permanent.
De forma igualment inconscient, el verb "estar" ens porta a pensar en una situació actual, no necessàriament perpètua. Si dic "estic cansat€, per exemple, estic transmetent la idea que, en un futur, potser deixi d'estar-ho.

A l'hora de parlar d'un mateix, o d'una altra persona, ens pot ser útil pensar quin delx dos verbs expressa més adequadament el que volem transmetre. No és el mateix, doncs, dir "ets un malalt" que "estàs malalt", ni "sóc un perdedor"  que "estic perdent". Costa molt canviar l'ésser, per molt que no ens agradi (i acabem dient que som així i no podem fer-hi res). Però si el que volem és "estar" d'una altra manera, podem començar a expressar com "estem".
Si ho preferiu, i per fer les frases d'una forma que ens soni millor gramaticalment però amb el bateix efecte que "estar" podeu uilitzar "estar essent" o "estae fent". Així, la propera vegada, en lloc de dir " ets idiota" podem dir "estàs essent idiota", " estàs febt l'idiota" o, encara millor, "estàs fent una iduotesa"; aquesta última versió deixa clar que el meu judici va contra l'acció, i no pas contra la persona.

Què dieu dels altres? Què us dieu, de vosaltres mateixos?

Sobrequalificats?

Sobrequalificats.

Anem a pams. Què significa "sobrequalificat"? Tenir més qualificacions de les necessàries.

A mi em sembla que estar sobrequalificat per a una feina és bo, perquè pots aportar més. Per exemple, creieu que el Girona, per exemple, renunciaria a fitxar Messi si li calgués un davanter? 

-No, miri, és que demanem un davanter que comenci, perquè paguem poc.
-Tranquils, els diners no són problema. M'agrada el Girona i m'agradaria col·laborar en el seu ascens a primera.
-Ho sento, però és que està sobrequalificat. En buscarem un que s'ajusti més a les nostres especificacions.

No ho crec. Més aviat estarien encantats del fitxatge.

I, no obstant, en molts altres àmbits es considera negatiu tenir "massa qualificacions", "massa preparació", "massa experiència", "massa edat"...

De què tenen por, els que busquen persones per cobrir llocs de feina? De contractar persones que poden fer la feina amb excel·lència, i una mica més? De tenir persones al seu càrrec amb més títols, experiència i edat que ells? De les comparacions? Que els acabin prenent el lloc?

Que no heu entès que, especialment dins l'empresa, l'evolució només és bona si ve per la via de la col·laboració? Que no ho veieu que el que fa gran un entrenador no és que sàpiga millor que ningú jugar en totes les posicions, sinó tenir el millor equip possible?

I després hi ha qui creu que no pot "rebaixar-se" a fer segons quines feines, perquè està sobrequalificat. Quina por et fa tenir 2 màsters i treballar rentant plats? Ho fas a casa, i et surt bé. I hi ha algú disposat a pagar-te per fer-ho. "I si em veu algú conegut?" Doncs el convides a provar-ho un temps. Tu, que has passat fred, calor, gana, set,... durant les vacances, -i n'has gaudit-, ara tens por que et vegin rentant plats, venent assegurances o agafant encàrrecs per telèfon? Que no veus que és una oportunitat per sortir de la rutina, per aprendre noves experiències, per aportar coses noves, i que a més et pagaran per fer-ho?

Potser les entrevistes de feina anirien millor si fossin de l'estil:
-Tens moltes més aptituds que les que calen per fer aquesta feina; com és que t'hi presentes? 
-Per això precisament vull fer aquesta feina: perquè sé que puc fer això... i molt més.
-Quan comences?

El meu client ideal

La Maria té 18 anys i està acabant el batxillerat. És molt activa, fa de tot, i tot li surt bé. Vol estudiar medicina, i per això necessita molt bona nota. No pot fallar en res. Ella sempre se n’ha sortit. És capaç de fer mil coses alhora i tot li surt bé.

I ara té por.

Els altres n’esperen molt, d’ella. Tothom li encarrega tasques, i saben que ella ho farà molt bé. I se’n refien. I ella no els pot fallar. Organitza festes d’aniversari de les amigues, les trobades familiars, és la capitana de l’equip de bàsquet i aquest any fa de tresorera de l’esplai on va des de petita. No s’hi podia negar...

Ha tret un 8 a mates. No n’hi ha prou: necessita el 10 perquè ha d’entrar a medicina. Des de petita que diu que vol ser metgessa, com el seu pare.

I la Maria té por.

La Maria creu que l’exigència és el que ens fa tirar endavant. No es conforma amb qualsevol cosa, perquè ella té moltes capacitats, i les ha d’aprofitar. Molta gent no té la sort de tenir les capacitats que ella té, i se sent obligada a sobresortir. Per algú altre, un 8 a mates estaria bé. Però no per a ella. Ella necessita el 10.

Els dissabtes surt amb els altres monitors de l’esplai, a prendre unes cerveses. Abans també quedaven els divendres, però aquest any ella no pot. Ha d’estudiar. I els dissabtes les converses es fan més curtes i l’estona d’estudiar més llarga. Voldria quedar-se una estona més, riure com abans, però ella ara no s’ho pot permetre. No pot decebre ningú. Els seus pares han invertit molt en la seva educació, i el mínim que ella pot fer és treure’n el màxim profit.

La Maria no pot perdre un any de la seva vida. No pot quedar-se fora de la facultat de medicina. Però tampoc no pot deixar penjades les companyes de l’equip. Aquest any tot just són cinc, o sigui que no pot faltar ningú. Hi ha d’anar. A més a més, n’és la capitana; quin exemple donaria!

I la Maria no pot. Se sent culpable per no complir les expectatives. Se sent culpable de tenir por, ella que ho té tot i que ho pot aconseguir tot. Però té por. I no sap com fer-s’ho. Algunes nits, sense saber ben bé per què, es posa a plorar. D’amagat. En silenci.

La Maria avui veu un cartell en el bar on es troba amb els companys quan surt de classe, que diu “en què et puc ajudar?” i pensa que tan de bo algú la pogués ajudar. I, tot i que pensa que ella se n’ha de sortir tota sola, decideix enviar un correu a l’adreça que hi ha al cartell: coach.per.tu@gmail.com

Voldria trucar, però no sabria què dir-li: “hola, em dic Maria, he vist el teu anunci i ...”. Escriu des del mòbil, i s’endú una grata sorpresa quan veu que té la resposta al cap d’un quart. 

Què podem aprendre dels que corren / what to learn from running

Què en podem aprendre, dels que corren?

Córrer està de moda. Només cal mirar al voltant i t'adonaràs que els carrers són plens de gent que passa corrent amb aquelles samarretes llampants totes xopes, mentre riuen i beuen coses massa dolces com per ser saludables...

Us confesso que jo corro, i n'estic orgullós, i córrer m'ha ensenyat algunes lliçons útils. No només per anar més ràpid, sinó també per tenir una vida millor. Així que potser sigueu corredors, o potser no, però en qualsevol cas hi ha moltes lliçons útils que es poden aprendre d'aquest esport de masses. Aquí en teniu 10:

1 . No cal res per començar a córrer

Bé, potser les vambes; no sembla gaire còmode, això de córrer amb sabates de sola... Però en general, per córrer només cal córrer.

Com a empresari, de vegades he estat estudiant l'èxit potencial d'un pla de negocis. I l'única forma real de provar que serà un èxit és per iniciar-lo. Així que sortiu, i a córrer; és més fàcil i més barat del que creieu!

2 . La bona notícia arriba al final

Durant una cursa llarga, diguem 10 kilòmetres o més, algunes persones comencen a un ritme molt ràpid, només per descobrir qualsevol signe de força els ha abandonat quan encara són a la meitat de la cursa. Així que comenceu a poc a poc, centreu-vos en el final, en la recompensa que tindreu -refrescs, l'abraçada de la família, o el que us fa sentir bé. I seguiu endavant . Al capdavall, voleu anar ràpid, o preferiu arribar a destins llunyans?

3 . Escolteu el vostre cos

De vegades creieu que podeu amb tot, oi? La feina, la família, els amics, la vida social ... i després d'un temps, el vostre cos comença a queixar-se i sentiu aquell mal d'esquena, o potser una mica de mal de cap de tant en tant. Els corredors escolten el seu cos, i si cal corren més a poc a poc. El teu cos parla, de vegades molt fort, o sigui que més valdria escoltar-lo abans no sigui massa tard .

4 . Parleu amb el vostre cos

Alguna vegada heu demanat als vostres malucs que us ajudin durant una cursa, perquè esteu notant que les cames soles ja no poden seguir el ritme?

Aquesta és una de les més grans lliçons que podem aprendre de córrer: el teu cos t'escolta. Només cal indicar-li per què i per a què esteu corrent, i segur que el vostre cos acceptarà de bon gra un extra de treball.

Es tracta, doncs, d'un diàleg entre tu i el teu cos, el el que cada part pren consciència dels desitjos i de les necessitats dels altres. I llavors us adonareu que el vostre cos és més hàbil del que us penseu, i que és capaç d'assolir el que semblava inabastable .

Alguna vegada heu demanat ajuda a la feina, explicant per què i per a què? La majoria de les vegades, funciona!

5 . Gaudiu de les fites assolides

Córrer, i la vida en general, és ja de per si massa exigent, així que serà millor que no afegiu demandes addicionals. Heu corregut ja un kilòmetre? Molt bé! Gaudim-ne, i a pel segon.

Els corredors que només miren quants kilòmetres falten encara fins la línia d'arribada, difícilment aconseguiran creuar-la. Així doncs, celebreu. I seguiu endavant.

6 . Manteniu-vos lluny d'addiccions

No estic parlant de l'addicció a certes substàncies, siguin legals o no, sinó de l'addicció a córrer. Els corredors se senten bé estant en marxa, i podrien tenir la temptació de córrer més i més. Però la vida és una altra cosa. Per exemple, no córrer.

Ets addicte a córrer (o a la feina, o a sortir de festa)? Millor respira profundament i relaxa't una estona. Per si de cas.

7 . Podeu gaudir estant sols i anant en grup

Es pot córrer sol. Només tu i la carretera. És un dels millors moments per prendre consciència d'un mateix, celebrant la vida. Les meves millors idees sorgeixen mentre corro sol, ja que la meva ment, igual que la resta del cos, està lliure per passejar i explorar nous camins.

I també es pot córrer en equip. És una molt bona oportunitat d'adaptar el propi ritme al dels altres, demanant ajuda si cal, o bé aportant unes paraules d'alè als corredors més cansats. Corrent amb altra gent he descobert que puc gaudir igual d'una cursa feta a 7 minuts per kilòmetre o a 4. Córrer en grup m'ajuda a descobrir que puc canviar i seguir gaudint.

8. Els reptes no són en contra de res

No cal vèncer el cronòmetre. No cal vèncer el vostre amic. Córrer no és "tu contra el món". Córrer és tot el contrari: amb les habilitats de cadascú, es comença a practicar i els resultats van venint tot sols. 

Voleu córrer? Doncs gaudiu-ne. Feu vostre el lema olímpic de "Citius, Altius, Fortius" (més ràpid, més alt, més fort) i endavant. Celebreu els vostres èxits. I no us oblideu de celebrar les ocasions que no us heu superat, perquè són el senyal que sou persones humanes, i no pas una màquina de córrer.

9 . Establir objectius millora el rendiment

De vegades és bo " simplement córrer", però l'establiment d'objectius clars ajuda a fer el seguiment del rendiment i, per tant, celebrar els èxits que aneu assolint . Tingueu en compte que un objectiu ha de ser "SMART" (és a dir, Simple, Mesurable, Assolible, Realista i en un Temps limitat) si volem que sigui eficaç. "Acabar una marató després d'un pla de setze setmanes" podria ser un objectiu a assolir, mentre que "Ser el millor corredor " no ho és . En absolut. Per tant, tingueu cura a l'hora d'establir els objectius. Però establiu-ne.

I, per descomptat, no us oblideu de fer públics els vostres objectius, perquè tothom al vostre voltant us pugui donar suport. Eviteu els pessimistes.

10 . Primer, la funcionalitat. Després, la imatge

Tant si sou fashion-victims com si no, la funció va primer a l'hora de triar què us cal per córrer. Us cal un parell nou de vambes? Emproveu-vos-en com a mínim 10 parells, i trieu les més còmodes.  Després, si voleu, ja preguntareu en quins colors les tenen.

Una cursa no és una desfilada -encara que de vegades podria semblar-ho- i potser aquella samarreta nova us farà patir durant la cursa; quan aneu de compres, vigileu què demaneu.

Per descomptat no estic dient que la imatge no és important. M'encanta quan la meva dona em diu "se't veu molt bé, amb aquestes malles noves", però això no servirà de gaire si als dos minuts el que porto es converteix en una tortura. Seguir endavant és molt més important. Com en la vida real.

Espero que algunes d'aquestes 10 lliçons us ajudin a tenir millors curses i millor vida.

En sabeu alguna altra? Us agradaria compartir-les? Espero amb interès els vostres comentaris!

-----------------------------------------------------------------------

What can we learn from running?

http://www.lifehack.org/articles/lifestyle/10-lessons-learn-from-running.html

Estàs paralitzat? potser algunes distincions et podrien ajudar

(El títol d'aquest post no fa referència directa al tema, però si segueixes el fil trobaràs un escrit meu sobre això)

Fa dies que no escric res en aquest bloc, i no és per mandra, ni perquè no li trobi sentit. Tot el contrari. El cas és que, alhora, estic escrivint de tant en tant en un altre bloc, LifeHack, cosa que m'ocupa la major part del temps que dedico "a escriure". 

El problema és que allà només hi puc escriure en anglès, o sigui que potser estic perdent lectors (Maria, espero que no sigui el teu cas), però vull pensar que a casa nostra l'idioma no és, majoritàriament, un problema. I, al capdavall, sempre ens quedarà el traductor de Google...

Per si vols fer un cop d'ull al meu primer article a LifeHack, segueix el següent enllaç.

Espero els teus comentaris!! (i, si t'ha agradat, pots aprofitar per fer "like", i compartir-ho a les teves xarxes socials.

Finalment, m'agradaria saber de quins temes t'agradaria que parlés; potser entre tots podem aprofitar millor la oportunitat de disposar d'una plataforma com LifeHack per parlar i comentar tot allò que ens interessa. 


En què et puc ajudar?

Avui, el primer dia / Today, the first day

Avui, el primer dia

Avui he tornat a córrer. Turmell inflat i alegria més inflada encara. Ahir hi vaig pensar, i avui ho he fet. Mentre corria, atent al turmell esquerre i a cada passa que feia, he notat una punxada al turmell dret. El bo! 

I de sobte he pensat en tot l'esforç que el turmell dret ha estat fent de més durant aquestes quatre setmanes. Mentre jo mirava cada dia el turmell lesionat, li posava pomades, l'embenava amb cura, el turmell dret estava fent doble feina. He estat pensant tot el que no podia fer amb el turmell esquerre, mentre el dret feia la feina, junt amb els braços i les crosses dels amics.

I avui el turmell dret ha dit "Ei, que sóc aquí, i que potser que em cuidis!". Doncs sí. I moltes gràcies per la feina feta. Sense tu no hagués estat possible, i m'ha calgut començar a córrer per adonar-me del que m'ha permès caminar tot aquest temps.

Avui ha estat el primer dia. M'he proposat córrer 5 kilòmetres, i n'he fet 8. Amb compte, vigilant i agraint els suports que he anat rebent. 

Encara no estic al 100%, però ja he començat de nou. Un altre cop en camí. Volia esperar una mica més, estar segur que podria, no em volia arriscar a lesionar-me més. Però m'hi he posat, amb calma, a poc a poc i amb ganes. I ha estat genial! Quina felicitat, quan no m'escolto gaire a mi mateix i faig el que vull fer...

I tu? A què esperes per començar? Què hi guanyaràs, si no ho fas? Espero els teus comentaris...

-----------------------------------------------------------------------------------------------------

Today, the first day

Today I've been running again. Joy is greater than ankle pain. Yesterday I thought about running, and today I did. During the run, I was paying attention to my injured ankle and to every single step I was doing. And I noticed some pain in my right ankle. The healthy one!

And suddenly I thought of all the extra effort that my right ankle has been doing these last four weeks. I've been taking care of my injured ankle every day, massaging it, bandaging it, and meanwhile my right one has done double work. I've spent four weeks thinking about the things that I couldn't do due to my left ankle, while the right one was doing the job, along with my arms and a couple of crutches.

And today the right ankle said "Hey, I'm here, and maybe I also need your care". Well, yes . And thank you for the work done. It wouldn't have been possible without you, and this run makes me realize you have helped me all this time.

Today is the first day. I wanted to run 3 miles, and I've run 5. Taking care af every step, and watching and appreciating all the support I've received.

I'm still not 100% ok, but I started again. Again on track. I wanted to wait a little longer, just to make sure I was able; I did not want to risk injuring myself again. But I've done it, step by step, taking it easy but determined to keep running. And it's been great! Maybe happiness consists of not listening too much to myself and start doing what I want to do...

What about you? What are you waiting for to start? What will be your gain, if you don't move? I'm waiting for your comments...

Saber-se aturar / Time to stop

Saber parar

Acabo de venir del metge.

Diumenge passat, mentre pensava que estava tenint un dels millors entrenaments de la temporada, sense previ avís, em vaig fer mal al turmell. Feia sol i la platja estava plena de gent, però només una noia es va interessar per mi. "Gràcies, estic bé. Ara truco i vénen a buscar-me". El lloc de la Creu Roja tancat. Ningú em pot ajudar a trobar assistència. Al final, trucada al meu pare, la salvació. 

He estat 5 dies de repòs, aferrant-me al diagnòstic de la doctora: "No et moguis, divendres vés al metge, que et traurà la bena, i ja està". I avui he anat al metge. Però segueixo amb la bena, i 5 dies més de repòs. "Divendres que ve ja veurem". 

En 2 segons va canviar el meu ritme pre-marató. Però era un petit parèntesi. I en 2 minuts aquest parèntesi s'ha fet més gros. Una setmana més. M'imaginava sortint a córrer aquest cap de setmana, de mica en mica, i no podrà ser.

No sé si podré córrer la marató. Aquest any m'he preparat bé, he renovat vestuari (Gràcies, Wiggle), i ja ho tenia tot a punt. I el meu turmell esquerre ha vingut a dir-me que cal estar preparat per aturar-se en qualsevol moment, que de vegades l'entorn ens diu que les coses no es poden fer depressa i corrents. D'acord. T'escolto. Pren-te el temps que necessitis. Jo t'estaré esperant. 

Us escolteu? Com sabeu que ha arribat el moment de parar?

-----------------------------------------------------------------------------

Time to stop

I've just come from the doctor's

Last Sunday, I was having one of the best workouts in the season and, without warning, I hurt my left ankle. It was sunny and the beach was crowded, but only one girl cared for me. "Thanks, I'm fine. Just a phone call and a friend will come to pick me up". The Red Cross site was closed, and nobody else could help me to find assistance. Finally I call my father. A hero comes to rescue me...

I've been resting for five days, hoping the doctor was right: "Do not move , go visit the doctor next Friday, she will remove the bandage, and you''ll be fine". And today I went to the doctor. But I still have a bandage on my ankle, and need 5 more resting days. "See you next Friday".

After 2 seconds, my marathon training was over. I should have been just a break, a small rest. But today, after a 2-minutes visit, this break time has increased. A whole week. I've been dreaming of a Sunday run, just to restart my training, but i won't be that way.

I do not know whether I will be able to run the marathon. This year I trained a lot, I have renewed my running closet (Thanks, Wiggle), and I had everything ready. And my ankle has come to tell me that I must be prepared to stop at any time, that sometimes things things can not be done quickly, in a hurry. OK. I'm listening to you. Take your time. I'll be waiting for you.

Do you listen to yourselves? How do you know that it is time to stop?